Zac Efron (el cèlebre Troy de la saga ‘High School Musical’) se’ns ha fet gran. O això és el que ens volen vendre els responsables de ‘Cuando te encuentre’, la nova pel·lícula basada en una de les novel·les romàntiques de Nicholas Sparks. Però un rapat militar i un seguit de samarretes de màniga curta per lluir bíceps no el converteixen a un en bon actor ni són suficients per construir una èpica historia d’amor partint d’un mal guió.
En el seu primer paper d’adult, Efron és Logan Thibault, un marine que està fent el tercer servei a Irak. Després que el seu grup pateixi una emboscada, els pocs supervivents esperen el rescat, i enmig del desastre ell descobreix una foto d’una noia entre les runes. Just quan s’allunya del grup per recollir la foto, un morter mata els seus companys. Convençut que la noia de la foto li ha salvat la vida decideix anar a buscar-la per donar-li les gràcies. Així Logan arribarà fins al poble de la Beth (Taylor Schilling), una jove mare divorciada encarregada d’una gossera que viu amb la seva àvia (Blythe Danner). I sense que Logan trobi la manera d’explicar-li com i perquè ha arribat fins a ella, entre els dos anirà sorgint l’amor.
Aquest és l’argument de partida d’una nova historia ideada per Nicholas Sparks, l’autor d’altres novel·les ja adaptades al cine com ‘El diario de Noah’, ‘Mensaje en una botella’ o ‘Querido John’. Totes semblen repetir un mateix patró: l’home introspectiu i turmentat, la noia valenta però amb càrregues familiars que la fan témer estimar, i un romanç que acaba vencent les dificultats.
Però si aquesta fórmula podia més o menys funcionar en altres adaptacions, aquí falla estrepitosament perquè a la translació a la pantalla que realitza Scott Hicks se li veu massa el llautó. ‘Cuando te encuentre’ és un desastre a nivell narratiu i dramàtic. Efron no és Ryan Gosling, Schilling no és Rachel McAdams i si la història de Noah i Allie guardava certs girs i emotivitat, Sparks la devia gastar en aquell llibre o els guionistes d’aquest film se’ls han guardat tots.
Aquí només assistim a un seguit de situacions mal encadenades, muntades sense fluidesa per construir una pel·lícula on res sembla transcórrer de forma natural i on tot resulta previsible. Les reaccions dels personatges arriben a absurds increïbles i la seva passivitat interpretativa i uns diàlegs forçats eliminen qualsevol emoció que la història podés provocar en l’espectador. Tot plegat sembla voler fer un esforç enorme per voler ser quelcom que no aconsegueix ser, quan en una historia d’aquest tipus hauria de ser amb sencillesa i genuitat que s’arribés al cor del públic.
El resultat no seria recomanable ni pels incondicionals de les grans històries romàntiques, perquè ni en aquest vessant l’idil.li dels protagonistes té gens d’èpica ni elements que facin la seva història memorable.
Curiós que el títol original de la pel·lícula sigui ‘The lucky one’ (l’afortunat), perquè en aquest cas l’afortunat serà el que es quedi fora de la sala de cinema.
Envía una resposta