L’art total

El gran director d’orquestra japonès Kazushi Ono va dirigir a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) que va interpretar a Wagner, Debussy i Rimski-Kórsakov, en una nit memorable dedicada a l’“art total” dels espectacles de Diaghilev.

Abans que el crític d’art i cinema Ricciotto Canudo considerés al cinema com l’“art total” –l’art de síntesi de totes les arts precedents–, Richard Wagner ja havia utilitzat la mateixa expressió per referir-se a l’òpera, poderós mitjà artístic on cabien les arts del temps –la música i la literatura– i les arts de l’espai –el teatre, l’escultura i la pintura–. Sergei Diaghilev, l’empresari fundador dels cèlebres Ballets Russos, va ser l’encarregat de portar aquestes ànsies totalitzadores de finals del segle XIX a la pràctica, organitzant espectacles inoblidables que van combinar l’art d’Igor Stravinsky o Claude  Debussy, amb els de Pablo Picasso, Jean Cocteau o Vaslav Nijinski. De la mà del prestigiós director d’orquestra de l’Òpera de Lió, Kazushi Ono, que dirigia a l’OBC per primer cop, vàrem poder somiar, aquest cap de setmana passat, amb l’esplendor escenogràfic d’aquests ballets en una memorable vetllada en la qual van sonar algunes de les músiques més famoses estrenades per Diaghilev.

Per començar, l’OBC va obrir foc amb “L’idil·li de Siegfried”, una obra que el visionari Wagner va compondre com a regal per a la seva segona dona, Cosima, per celebrar el naixement del seu fill Siegfried; una peça especialment intimista, que després seria reorquestrada per integrar-se en la tetralogia de “L’anell del Nibelung”, repleta de matisos que l’orquestra va saber reflectir a la perfecció.

Kazushi Ono

Abans del descans, l’orquestra va escometre els formidables “Jeux” de Debussy, una peça injustament ignorada en el seu moment –la seva estrena va tenir la mala sort de coincidir pràcticament amb “La consagració de la primavera” d’Stravinsky– que posteriorment seria reivindicada com una obra major al catàleg del compositor francès. Atrevidament abstracta i atonal, d’una bellesa esquiva i colpidora, aquesta peça va servir perquè l’OBC ens lliurés un regal de sorprenent bellesa, en una versió delicada i plena de subtileses, que va merèixer una calorosa salva d’aplaudiments ja a la fi de la primera part.

Després del descans, Ono i l’orquestra es van lliurar a la interpretació de “Schéhérazade”, peça crucial en el repertori de Nikolai Andréievix Rimski-Kórsakov que va servir per donar a conèixer els Ballets Russos a Europa. Aquesta fascinant mostra de les obsessions orientals dels compositors russos, va sonar enlluernadora gràcies al seu contrast orquestral –no és casualitat que Rimski-Kórsakov fóra conegut en la seva època per la gosadia i varietat de les seves orquestracions–, que l’OBC va aconseguir reflectir en una versió plena de matisos, en la que va destacar –com no– la brillant interpretació al violí del jove i talentós Roberto González, concertino convidat. Va ser una nit memorable, una sessió d’“art total”, conduïda amb talent i precisió per un Ono que va aconseguir conquistar del tot a l’Auditori. Així ho va entendre el públic que, dempeus, va lliurar una de les ovacions més llargues de la temporada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies