La tossuderia
8Valoració

La Tossuderia ens situa en un petit poble de València a les acaballes de la Guerra Civil. Diversos veïns es reuneixen a casa del Comissari Planc intentant aclarir la realitat de diversos robatoris en una de les finques del poble per part -suposadament- dels “rojos”. Entremig, les filles del comissari, un milicià que intenta recuperar una comprometedora llista de persones afins al comunisme, un capellà de moral dubtosa i la voluntat del comissari de crear una llengua única per evitar conflictes.

La Tossuderia és un trencaclosques. S’inicia el primer acte amb una infinitat de peces de colors ben diferents damunt escena que d’entrada costa d’agrupar per part dels espectadors. Una dicció accelerada per part dels actors -requerida per la tensió a escena- també contribueix a aquesta pèrdua de sentit inicial. Però segons avança sembla que totes les peces van trobant el seu lloc i és llavors quan l’espectador queda encisat pel quadre que es dibuixa damunt d’escena: la multitud de personatges van trobant el seu lloc, les diverses trames de l’obra es van emplenant de sentit amb les accions paral·leles que transcorren a les altres estances de la casa del Comissari Planc. Es tracta d’un exercici d’arquitectura teatral complexa -l’acció de l’obra transcorre en un mateix segment temporal que es repeteix tres cops des de diferents punts de vista- que requereix la paciència inicial d’un espectador que no se sentirà gens defraudat un cop s’abaixa el teló.

El text de Rafael Spregelburg -amb versió de Juli Disla– no es caracteritza precisament per la seva simplicitat. La tossuderia conté multitud d’ingredients: podria ser una obra sobre la guerra civil, també una discussió filosòfico-lingüística, una història de fantasmes o fins i tot un vodevil! Tot i així, aquesta manca de concisió no es converteix en enemic de l’obra. Cap de les trames queda despenjada al final de l’espectacle, totes cobren sentit i totes projecten una reflexió concreta. Tots els personatges tenen també la seva funció, sense que cap d’ells es pugui considerar que està de pas.

La tossuderia Teatre Gaudí

 

A més, la companyia “Unió Temporal d’Actors” s’enfronta a l’obra amb 6 actors interpretant un total de 12 personatges, fet que suposa que en determinades escenes els intèrprets hagin de fer canvis de vestuari i personalitats en qüestió de segons. I se’n surten amb nota! Cap dels personatges en queda ressentit del fet de compartir als actors i actrius que els donen vida i és més, es tracta d’un exercici que demostra de forma contrastada la seva solvència, deixant ben palesa la seva ductilitat i versatilitat.

Quant a la posada en escena, aquesta és efectiva tota vegada que facilita la complexitat del text a l’espectador -gran encert del director Toni Agustí el fet de situar degudament a l’espectador a l’inici de cada acte-. En el primer acte, una pissarra envolta l’estança i es converteix en suport de les explicacions filosòfiques, conceptuals i teòriques que tenen lloc durant el mateix. S’agraeix aquesta forma original de fer més passable la complexitat. Els canvis d’acte i d’estança suposen la modificació dels panells que envolten l’escenari a càrrec dels propis actors durant el mig fosc de transició, com una estudiada dansa. I és que a manca de mitjans, bona és la imaginació i la cerca de solucions escèniques.


Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Rafael Spregelburd
Intèrprets: Carles Sanjaime, Juli Disla, Maria Maroto, Mercé Tienda, Miguel Seguí, Toni Agustí.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies