Ens hauriem d'haver quedat a casa
5.5Valoració

Ens hauríem d’haver quedat a casa retrata, en to de comèdia, el món del teatre alternatiu. Les seves alegries i les seves misèries (sobretot aquestes últimes), a ritme trepidant.

Una petita companyia d’actors té previst estrenar aquesta nit un espectacle en un cafè-teatre de la ciutat. Però només tenen poc més d’una hora per enllestir-lo, assajar-lo i posar-lo en escena. En arribar al local la directora i un dels actors, parella sentimental alhora que companys, aviat se n’adonen de les condicions modestes que els esperen a l’hora d’actuar, tant per part del local, (petit, modest i amb mancances) com del propi personal de la sala. La resta de la seva pròpia companyia d’actors tampoc no els ho posarà fàcil. El que esperaven havien de ser una nit per consolidar el seu nou espectacle, acaba sent una bogeria d’imprevistos i entrebancs.

Llàtzer García i la companyia Arcàdia ens presenten un espectacle de teatre que parla del propi gènere, en especial de l’anomenat “teatre alternatiu”. Sempre en clau de comèdia, especialment de comèdia d’embolics, amb humor molt blanc (força fluix al començament però que va in crescendo) i un ritme esbojarrat, García ens presenta un text on els actors es riuen d’ells mateixos, de la professió i inclús del fracàs que a vegades també acompanya a aquesta. El text ja es va estrenar el 2010 dins del marc del Festival Temporada Alta de Girona, i ara es presenta a Barcelona, dins la programació de la Sala Muntaner.

L’obra és un pur entreteniment, això queda clar. I el fet que el teatre no entretingui és el que es critica dins el text a les obres que s’acostumen a veure pels cafès-teatres on pul·lulen els espectacles de teatre alternatiu. Aquests espectacles que tots hem vist alguna vegada que pretenen ser molt profunds i instropectius alhora que moderníssims i proposant nous llenguatges, i que la majoria de vegades ni s’entenen ni interessen a ningú. No estic totalment d’acord amb aquesta crítica, per mi el teatre pot fer moltes més coses que purament entretenir, però després d’haver voltat molt i vist moltes obres (alternatives i no), entenc perfectament el que vol transmetre l’autor, i no he pogut més que somriure en veure ridiculitzats alguns del tics típics que es repeteixen en moltes obres pretensioses i, no obstant, força buides.

Ens hauríem d'haver quedat a casa Sala Muntaner

L’obra i els actors comencen petits i una mica insegurs, per anar creixent paulatinament. Tot i els alts i baixos de la funció i un final una mica allargat pel meu gust, però que finalment agraeixes per algun gag d’últim moment, l’obra i les actuacions són correctes i entretingudes. És un obra agradable que et fa mantenir si no riallades, si més no un somriure a la boca durant bona part de la durada de l’espectable, i això no és fàcil i és d’agrair. Els joves actors de la companyia Arcàdia (Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera) ho donen tot a escena, això és fàcil d’apreciar, amb resultats més notables per a les dones que per a ells.


Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Llàtzer Garcia
Intèrprets: Guillem Motos, Marta Aran, Mima Riera, David Ortega i Laura López.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies