Premiada a la mostra de teatre Barcelona 2011, aquesta producció de la companyia La Ida posa sobre l’escenari una obra colpidora. Teatre social al servei de l’espectador. D’aquell espectador a qui no li importi que li diguin les veritats a la cara. La incomoditat ajuda a alliberar fantasmes i permet apropar-te als moribunds per, finalment, arribar al propi jo.
Durant els anys noranta, una prestigiosa novel·lista promociona la seva novel·la a Boston quan rep la trucada d’un ex de l’institut, en Jim. La convida a dinar amb ell i la seva dona, la Maggy que pateix càncer. El retrobament entre els tres personatges vint anys després els remourà les seves vides. Catherine Butterfield, autora del text i actriu principal en la primera producció estrenada als Estats Units, es basa en la pròpia experiència per a retratar-nos un apropament vital de la mort. Lluny d’abocar-nos a un comiat d’excés sentimental i condescendent, ens permet copsar una realitat des de la honestedat i l’autenticitat.
La mort és a prop. Tres punts de vista diferents. El d’una moribunda, el de la seva parella i el d’una amiga. La immaduresa, la por, l’acceptació, la falta de recursos personals… Tot plegat posa sobre la taula les dificultats i conflictes de cadascun dels seus personatges. Les seves mancances i les seves virtuts però, sobretot, els seus anhels. Tots ells tenen un passat, un passat que és el viu reflex d’unes creences que han anat arrelant durant aquest temps. I que, al igual que un càncer, s’han anat estenent silenciosament.
Sota la intel·ligent direcció de Cristina Gámiz els personatges belluguen i dansen per l’escenari entre el drama i la comèdia. Amb un traç ferm i arrodonit la notable interpretació de tot l’elenc reforça la veracitat de la història. No són herois ni fracassats, ni valents ni pusil·lànimes. Senzillament éssers humans que lluiten davant d’una dura situació. El que senten i el que mostren de vegades difereix. I en aquest punt ens identifiquem. Davant la malaltia terminal esdevenim hiperactius i motivadors incansables. D’altres, experts ens excuses per eludir el contacte amb el moribund. Volem creure que allunyarem Thanatos del nostre costat. I al final, el moribund apareix com a l’ésser més veraç. Per fi, ha arribat a entendre el significat d’allò important. I exhorta tot el seu voltant a ser essència, a ser i fer allò que senten. Sense excuses, sense pors. En definitiva, a donar sentit a la pròpia existència. Una obra que ens agafa i ens dóna un gir de 180ª per col·locar-nos cara a cara amb la mort. I que mostra sense pudor tot aquells tics i actituds que apareixen durant el tram final de la vida. Que parla dels malalts i del seu entorn.
La mort, doncs, apareix com a teló de fons. En apropar-nos a ella abracem, encara més fort, la vida. Tal com apuntava la Doctora en psicologia clínica Tània Estapé al col·loqui posterior a la representació, el càncer esdevé una maleta incòmode i pesada que cal traginar però no un final. Per tant, el camí continua. Hem d’aprendre que primer de tot hi ha la persona. La malaltia en cap cas hauria de ser el tot. Aquesta obra esdevé una esperança: real i crua, còmica i aparent. Res és pur. I evidencia i qüestiona la dificultat comunicativa entre els éssers humans. Persona i personatge, sovint, s’allunyen l’un de l’altre.
La companyia La Ira apropa un tema tabú al pati de butaques. Ho fa des del compromís amb ells mateixos. I quan algú transmet quelcom del que està convençut el missatge arriba nét i nu. I això et copeja i et deixa tocat. Llàgrimes i rialles es prenen la mà. Perquè el que ens fa humans és aquesta capacitat de sentir. El plaer i el dolor, la felicitat i l’infortuni. És per això, que la mort no hauria de fer-nos por. Segons Epícur, ja fa uns quants segles, la mort esdevé absència de sentir. Quan arriba, nosaltres ja no hi som. Mentrestant, provem de viure. Honestos i autèntics, com Maggie & Maggy.
Es pot veure a: Teatre del Raval
Text: Catherine Butterfield
Intèrprets: Sònia Sobrino, Amaya Mínguez, Carla de Otero, Raúl Llopart,Maribel Ibarz, Eduardo Telletxea i Xavi Siles.
Envía una resposta