En el seu tercer llargmetratge el mexicà Gerardo Naranjo aborda tot un drama nacional a través de l’apassionant i esquinçador relat de Laura Guerrero, una jove aspirant a Miss Baixa Califòrnia sotmesa a l’extorsió d’una banda de narcotraficants. Corrupció a flor de pell i terror en primeríssima persona tenyeixen d’angoixa una pel•lícula que guanya credibilitat i perd complexos escena després d’escena.
Una vegada que l’oïda s’acostuma a l’accent, l’argot i els greus problemes de so, l’espectador assimila que aquesta no serà precisament una pel·lícula còmoda. Els primers minuts garanteixen una posada en escena més atenta al narratiu que al tècnic. La càmera es mou amb poca traça i el focus reacciona tard. El muntatge salva el primer crit d’auxili. A partir d’aquí el film ens transporta a un lloc inhòspit al mateix temps que fascinant.
Els dos grans triomfs de Gerardo Naranjo. El primer: transmetre a l’espectador la tragèdia i la desesperació de la protagonista des del punt de vista de la mateixa. El segon: crear l’atmosfera idònia mitjançant recursos tan poc explotats com el fora de camp, emprat aquí amb la major intel•ligència. Van Sant es moriria d’enveja.
Són moltes les seqüències que conviden a treure’s el barret davant una pel·lícula valenta que acusa i assenyala als diferents còmplices d’una realitat que no per llunyana resulta menys aclaparant. Els estímuls de la història funcionen perquè no necessiten més motor que la por per tirar endavant. La direcció coneix les seves limitacions i s’enfronta a elles amb una saviesa i un talent que valen el seu pes en or.
Tal vegada el resultat final guanyaria impacte amb menys metratge. Al ritme proposat li sobra mitja hora, per aquest motiu la intensitat decau en alguns trams de la segona hora. Malgrat tot “Miss Bala” té bones mides per ser una pel•lícula model. És crua, sincera i no entén d’autocensura, aspectes molt a tenir en compte. Potser no arribi a grans passarel•les però la corona no li pren ningú. Almenys per la força.
Envía una resposta