2 de 2 a l'especial Sweeney Todd

Helena Bonham Carter es posa a la pell de la senyora Lovett, una fornera sense massa èxit a qui Sweeney Todd li dóna els ingredients necessaris per donar un nou aire a la seva vida. Si Todd només busca venjança, Lovett només busca amor.

Participar en un musical era quelcom pendent en la seva llista de coses per fer?

Sí, però ja feia temps que havia perdut l’esperança. Pensava que anava a quedar-se en un somni sense complir; per això, quan va sorgir aquest projecte, vaig pensar: “He d’anar per ell”. No puc deixar passar aquesta oportunitat, ja que, a banda que sempre he volgut actuar en un musical i, almenys, tenir la possibilitat de cantar alguna vegada, Sweeney Todd m’agradava des que era molt petita, des dels tretze anys, i he seguit tot el que s’ha escrit sobre aquesta història. Havia d’intentar-ho i vaig posar en això cada fibra del meu petit ser. Va ser vertaderament un acte de determinació perquè mai abans havia cantat i no tenia ni idea de com fer-ho, però per la meva ment només passava la idea que havia d’intentar-ho amb totes les meves ganes i només em feia falta trobar la força necessària per a això. Vaig haver de presentar-me a l’audició perquè tots els que volen fer aquest paper tenen que fer-la. I Stephen Sondheim anava a tenir el vist-i-plau del càsting, així que no quedava cap altra possibilitat. Per això, vaig estar practicant sense parar. Quan em van donar el paper, vaig pensar: “Oh, Déu meu, ara he d’aprendre’m la resta del text”.

Hi ha alguna cançó de què se sent especialment orgullosa?

Per a ser honesta, estic orgullosa d’haver-ho fet, diguem-ho així. Ho estic d’unes quantes. Per a mi, cantar davant de Stephen Sondheim és un dels motius del meu orgull. Va ser un somni semblant a guanyar el concurs American Idol, no podia ni creure-m’ho.

Com a seguidora anterior del musical, què tenen aquestes cançons que tant la commouen?

M’encanta tota la música de Sondheim. Les seves cançons tenen una malenconia romàntica. De fet, és més fàcil de reconèixer en les que canten els homes, per a ser sincers. La Sra. Lovett no té cançons belles. Té cançons difícils. No obstant, ‘Pretty Women’ i ‘Joanna’ són molt boniques i commovedores. Són una mescla de romanticisme i emotivitat, però amb lletres enginyoses i de talent. Ser capaç d’escriure la música i la lletra és cosa de genis. Et dones compte d’aquest detall al treballar amb les cançons, perquè jo vaig escoltar l’orquestració, quan et donen una part per a cantar a l’uníson; i, sense la teva melodia, l’entramat musical és molt complex, amb totes aquelles capes que formen els distints instruments; d’alguna manera, això s’harmonitza en un conjunt fascinant.

Creu que les cançons es defenen per si soles o sonen millor en el context de la història?

No, les cançons mantenen el tipus elles soles. La gent coneix ‘Nothing’s Going to Harm You.’ Jo solia cantar-li a [el meu fill] Billy. És una espècie de cançó de bressol, la cançó de bressol que li vaig cantar a Billy durant anys. Tens ‘Joanna’, que és com una cançó de soul, i ‘Pretty Women’… Hi ha grans cançons que no pots evitar cantar en veu alta, i l’equip, que no coneixia a Sondheim, també les cantava o taral·lejava. A banda d’això, crec que per la forma en què Johnny i Tim van concebre les gravacions, no tant per com les faig jo, la veu de Johnny li dóna a la pel·lícula una aparença molt més moderna. Es nota que no és Broadway. I, de fet, a tots ens van ensenyar i ens van dir que no cantàrem d’una forma molt indulgent. Ens agrada allargar les paraules, però no donar-los massa teatralitat; quelcom molt simple, quasi la mateixa entonació que utilitzaríem si estiguérem parlant, la qual cosa és molt difícil d’aconseguir.

Com va veure la seva veu? Al gravar les cançons abans del rodatge, va influir això en la seva interpretació?

Déu meu, clar que sí. En realitat, calia fer-lo tot. Havies de tenir els deures fets abans de gravar perquè allí és on vas a comprometre’t amb moltes de les opcions que tens. Després, els productors musicals, que han treballat dia i nit unint totes les gravacions, t’entreguen les cançons finalitzades. Llavors, has d’aprendre-te-les al revés perquè, quan arribi el moment, cal conèixer-les perfectament. El més important que m’emporto d’això, que és quelcom genial, és la memòria muscular. Si fas una cosa un número suficient de vegades, el teu cos, els teus llavis o la teva ment sabran el que estan fent i ja no et fa falta pensar més en això. Per tant, escoltàvem les cançons una vegada i una altra, sense estar segurs de quin era el ritme, perquè el ritme ja està dins de tu. Per dir-ho d’alguna manera, l’interioritzes i el guardes. Després, surts al plató i et dones compte que no suposa molt, és només una qüestió de logística. L’impuls físic de sortir de la meva botiga a la recerca de Sweeney des del mateix moment en què el veig… i pensava: “Un moment, quina pressa tens? Per què anar tan ràpid?” Calia assajar-ho literalment tot i Mike va haver d’afegir o treure diversos compassos perquè jo era incapaç d’arribar a la porta a temps per a estar de tornada en el mostrador en l’inici de la cançó, quan començo a fer el pastís, una part que ja està dins de la música. Com podràs veure, és prou complicat.

(Publicat originalment l’11/02/2008)

En aquest especial<< Anterior

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies