Burton torna per la porta gran. Per a un servidor, i no sabria explicar ben bé per quin motiu (ho intento en els següents paràgrafs), és la meva pel•lícula preferida. Suposo que desprès de la decepció del remake de Planet of the apes es tenien dubtes del talent del director. Aquí torna al seu meravellós món: un món de somni, un món on tot és possible, on les criatures més lletges tenen un gran cor, un món on l’amor guanya a l’odi, un món on la realitat i la ficció habiten en el mateix espai, un món on tot, absolutament tot, és possible: fins i tot que la falta de comunicació entre pares i fills pugui solucionar-se amb una mica de comprensió.
El protagonista de la història és William Bloom, un jove que està a punt de ser pare i que s’ha distanciat del seu progenitor: Edward. Hi ha una gran falta de comunicació entre tots dos. William ha sentit des de petit les històries que li explicava el seu pare (viatjant): històries que semblen mentida, històries exagerades que el pare explica al fill com si fossin veritat. El temps ha passat i Edward continua defensant la veracitat de les seves histories encara que William ja no creu ni una paraula. Però Edward s’està morint i William descobreix el veritable home que va ser el seu pare, no l’home que “s’inventava” després de tornar a casa quan feia de viatjant.
Però la pel•lícula ens planteja algunes preguntes: No és la vida sinó una contraposició d’històries que val la pena que siguin explicades? No seria millor que cada història fos explicada de forma que la realitat i la ficció quedessin a la lliure interpretació del oient?
Big Fish és la historia d’un home que no ha fet una altra cosa durant tota la seva vida que viure de la millor manera possible, explicant el que realment li va succeir en els seus viatges…però utilitzant el llenguatge que li dictava la seva fantàstica creativitat. Amb un final extraordinàriament emotiu on el fill comença a entendre al seu pare, Tim Burton demostra una vegada més la seva innegable capacitat d’explicar d’una manera absolutament única les coses més extraordinàries. I és que el personatge de Edward és Tim Burton per una raó molt simple: cal explicar histories meravelloses i el nostre deure és creure en elles. Això és el cinema fantàstic: una aventura apassionada que barreja el somni amb la realitat.
Big Fish (Big Fish, 2003)
Direcció: Tim Burton.
País: USA.
Durada: 125 min.
Intèrprets: Ewan McGregor (Edward Bloom joven), Albert Finney (Edward Bloom mayor), Billy Crudup (William Bloom), Jessica Lange (Sandra Bloom), Helena Bonham Carter (Jenny/Bruja), Alison Lohman (Sandra joven), Robert Guillaume (Doctor Bennett), Marion Cotillard (Josephine), Matthew McGrory (Karl), Danny DeVito (Amos), Steve Buscemi (Norther Winslow).
Guió: John August; basat en la novel·la de Daniel Wallace.
Producció: Richard D. Zanuck, Bruce Cohen i Dan Jinks.
Música: Danny Elfman.
Envía una resposta