Diuen que no sóc la persona més adient a l’hora de fer una critica objectiva de qualsevol obra que dugui associats els cognoms de Burton i Depp però no tenen raó. M’agraden és cert…però no a ulls clucs, no sense critèri.

Un m’agrada pel seu cinema, per la seva creativitat fosca, per aquest humor negre i escabrós tant particular, per la seva desbordant fantasia diferent a tota la resta, per posar al freak al poder i malgrat tot, donar sempre un toc de romanticisme. M’agrada sobretot en les seves obres més personals i molt poc en les que es nota que ho fa per encàrrec. De l’altre m’agrada la seva versabilitat, el seu camaleonisme, la manera en que crea els seus personatges, com els converteix en atraients malgrat que mai són del tot normals, com canvia completament d’aspecte i com no li fa por no semblar ell.

I tots dos, Burton i Depp, Depp i Burton tornen a pujar en un tàndem cinèfil per dur-nos el musical “Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street”. Una història sobre la venjança i com aquesta venjança es devora a ella mateixa. D’aquesta manera defineix la història Stephen Sondheim, creador de la versió teatral musical, que Tim Burton adapta i ens porta a la pantalla gran.

Només calen els títols de crèdit de Sweeney Todd per adonar-se que estem al davant d’un producte 100% Burton. Aquests només són la porta d’entrada al seu univers personal i fàcilment identificable. Un Londres victorià fosc i poc acollidor, decorats que es veuen que estan allà i no creats virtualment amb una pantalla verda, sang d’un vermell artificiós, teatral i en abundància fins esquitxar les càmeres. Una sang brillant que destaca entre els grisos que dominen i els maquillatges malaltissos triats perquè els actors mostrin en el rostre tota la malaltia de les seves ànimes. Burton fa una adaptació d’una obra de teatre i vol que es noti, per això la seva pel·lícula té alguna cosa de teatre, de moviments exagerats, de sang expressament irreal, en resum d’artificialitat deliberadament buscada i trobada. Visualment i tècnicament perfecte, amb una càmera de moviments elegants i variats per mostrar una ambientació acurada fins l’últim detall.

Sweenwy Todd Tim Burton

El que Tim Burton ha construït és un MUSICAL, així amb majúscules i amb totes les lletres. Un musical dels clàssics, clàssics. No espereu cap musical modern d’avantguarda estil “Moulin Rouge!” perquè no el trobareu. Els al·lèrgics a aquest gènere els recomano que es mantinguin el màxim allunyats de les sales on es projecti Sweeney Todd, perquè quan Tim Burton es posa a musicar, ho fa a consciència. Pràcticament sense diàlegs, el 95 % de la pel•lícula és cantada. No negaré que s’agrairien unes quantes línies més de diàleg normal o eliminar alguna que altra cançoneta (i de fer-ho proposaria les que protagonitzen la parella jove la dolçor i l’empalagositat de les quals alenteixen la pel•lícula i li fa perdre força).

Quasi dues hores de metratge d’una història, la venjança i la desolació final que comporta, que avança in crecendo fins arribar als 10 minuts finals d’alta tensió. Dues hores ben portades i cantades per uns actors en estat de gràcia. De tots el millor és sense cap mena de dubte Johnny Depp. En la seva sisena col•laboració amb Tim Burton, Depp sap construir un personatge embogit de venjança, fosc i altament magnètic. Quan Sweeney Todd surt en pantalla i alça el braç navalla en mà, omplena la pantalla i captiva a l’espectador entre fascinat i horroritzat pel personatge que té al seu davant. No per això s’ha de menysprear a la resta del càsting triat. Des de la fornera Helena Boham Carter passant pel Jutge Alan Rickman, l’agutzil Timoty Spall i, fins i tot, el barber contrincant Sacha Baron Cohen (l’alter ego actor de l’insofrible Borat) tots ells realitzen unes convincents interpretacions i amb una més que correcta musicalitat malgrat no ser cantants professionals.

Amb tot la nova proposta de Burton no serà un èxit rotund de taquilla per les grans masses. No és una pel•lícula fàcil. Pot horroritzar al pobre despistat que esperi un Elm Street per acabar descobrint que Freddy Krueger li canta sense aturador. Fins i tot, pot decebre a qui esperi un “Sleepy Hollow” o “La Novia cádaver” si les interpretacions, l’ambientació, l’escenografia i els altres detalls d’alta qualitat no li compensen l’encadenament excessiu de números musicals que poden fer-se pesats o donar la sensació de que allò no avança. El més important és saber el que un es trobarà quan vagi al cinema: Burton, Depp i el musical més clàssic, esteu avisats.

Per mi ni pesada, ni excessiva sinó tot el contrari una meravella fascinant malgrat no ser la perfecció absoluta (si és que mai ha existit tal absolutisme). Una nova obra d’art de Tim Burton susceptible de ser pujada als altars pels seus adoradors.

Poc objectiva? Valoreu vosaltres mateixos.

(Publicada originalment l’11/02/2008)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies