Ja des del principi confessaré que vaig anar a veure “L’habitació blava” amb unes expectatives bastant altes, estat mental que en moltes ocasions acaba en decepció. Aquesta obra de David Hare no n’és una excepció i, tot i que valoro l’esforç de la posada en escena, el text de Hare em sembla extremadament pla.
Aquesta obra basada lliurement en La Ronda d’Arthur Schnitzler fa un recorregut per diferents trobades sexuals entre personatges: A es troba amb B, B amb C i així successivament fins que el cercle es tanca un altre cop amb A.
Darrera d’aquesta breu descripció s’hauria d’amagar en teoria una encertada anàlisi de les relacions, una visió clara de les motivacions humanes, un retrat del desig, de la infelicitat i de la frustració. I dic s’hauria perquè almenys és el que jo pensava que podria trobar. Aquests segon nivell de lectura és el que li hauria de donar profunditat a l’obra i aconseguir que els balls pujats de to i els intercanvis de paraules arribessin a un altre estadi, un capaç de despertar en els caps dels espectadors una espurna de realitat o lucidesa. Lamentablement el text de David Hare es queda en la superfície. No puc dir que sigui avorrit o llarg perquè entreté però resulta insubstancial, que és el pitjor que un es pot trobar quan va amb les expectatives altes o potser es troba això per culpa de les mateixes (i maleïdes) expectatives.
Sap greu que el text original no t’agradi quan al mateix temps t’estàs adonant de l’esforç que s’ha fet en la posada en escena. El marge de maniobra és limitat en quant al contingut, però l’obra destaca per un escenari ben dissenyat i sobretot ben treballat, en el que les llums, la disposició dels elements i les projeccions tenen un paper important a l’hora de recrear l’ambient de cada un dels petits capítols de l’obra. Són molt interessants les solucions que marquen el canvi d’història, amb personatges compartint durant uns moments l’escenari per assenyalar les transicions, o l’ús d’una música que és element narratiu bàsic i serveix per donar un determinat to a les històries. Des d’aquest punt de vista, l’obra mereix una oportunitat, ja que el treball és esplèndid i els esforços per resultar originals i demostrar una certa intenció a l’hora de narrar són d’agrair.
Copyright: Felipe Mena
La posició una mica allunyada de l’escenari no em permet jutjar als actors com seria desitjable però és evident l’esforç que fan tots en una obra que resulta arriscada i esgotadora. Els múltiples personatges que interpreten estan ben matisats, la química entre les parelles, aconseguida i les trobades sexuals, resoltes amb cert realisme i bon gust.
Resulta difícil arribar a una conclusió quan d’una obra t’agrada i valores la posada en escena mentre que a la vegada no li trobes massa interès al text original. Es produeix una col·lisió en el teu cap i comences a preguntar-te si en un altre estat mental, amb menys expectatives t’hauria agradat més. Però les sensacions que has tingut ja no les pots canviar: un experiment arriscat, construït amb originalitat i encert però que parteix d’un text ple de llocs comuns.
Es pot veure a: Teatre Romea
Text: David Hare
Intèrprets: Nao Albet, Maria Rodríguez, Àurea Márquez, David Selvas
Jo vaig anar a veure l’obra sense expectatives i el balanç va ser el mateix. Els intèrprets estan magnífics. Els papers que representen requereixen un esforç tant físic com emocional intens, i se’n surten a la perfecció. L’escenografia i recursos escènics són molt bons, amb una innovació que s’agraeix. I hi han imatges molt potents durant l’obra. Però pel que fa al text, es queda curt. Al final no saps que et volien explicar, perque obviament no parlen d’amor, però tampoc és pur sexe. Surts pensant que t’ha agradat l’obra, però no saps perque. Visualment si, però no dóna per pensar-hi, perque el contingut o es buit o no arriba. I les expectatives crec que no hi tenen res a veure.
[…] A La finestra digital […]