David Escamilla publica “Paraules d’amor”, una cançó, un amor, una ciutat, una història magnífica que apel•la a la força dels sentiments més sincers i evoca amb nostàlgia agredolça la fragilitat i la tendresa del primer amor. Parlem amb ell per conéixer millor a l’autor, la figura del seu pare, de Barcelona i d’un munt de coses més.

A la novel·la ens presentes breus pinzellades aquí i d’altres allà de la persona pública del teu pare, en Salvador Escamilla. Ens podries parlar una mica d’ell en una vessant més personal, per poder fer-nos una idea més completa de l’home darrera el personatge?

El Salvador Escamilla, el meu estimat pare, va ser un home sense màscara ni rebotiga… L’èsser humà i el personatge públic eren una mateixa cosa. Segurament per això la gent, el públic, més enllà d’admirar-lo i respectar-lo, l’estimaven. Sempre mostrava la seva passió i la força de les seves conviccions. Feia tot allò que feia perque s’ho creia, per “amor a l’art”, mai millor dit, sense esperar-ne res a canvi. Aquesta és l’herencia més preuada que jo he rebut d’ell.

Què creus que en pensaria el teu pare de la novel·la “Paraules d’amor” i del retrat que ens acompanya d’ell com a personatge?

Estic segur que se sentiria identificat amb la Barcelona que retrato al llibre, i amb els barcelonins que hi vivien… He fet un exercici d’arqueologia emocional i alhora també d’invenció literària. A la meva novel.la “Paraules d’amor” hi ha tanta realitat com imaginació. Però el Salvador i els ciutadans i amics que l’envoltaven hi surten tal i com èren i com respiraven, dialogant i vivint intensament aquells anys plens d’incerteses i pors, però també d’esperances i de somnis compartits.

El teu padrí és en Joan Manel Serrat. Quan vas ser conscient que no era només el teu padrí, sinó que a més era un referent de la música catalana i que l’havies de compartir amb tots els seus seguidors?

Sempre he sabut, des que era un nen, que el Joan Manuel era molt més que un bon amic de la familia que dinava i que sopava amb nosaltres, a casa. La seva dimensió artística des que va començar, abans del meu naixement, ha estat i és brutal i enorme. Sempre l’ha acompanyat l’èxit multitudinari i l’escalf del seu fidel públic. Però la seva senzillesa humana i la calidesa l’han situat en una esfera emocional allunyada de divismes i petulàncies. Serrat sempre és tal com raja (títol d’un dels seus discos, per cert).

El dia del seu bateig en braços de Joan Manuel Serrat

 Ens podries explicar alguna anècdota, un record, que et dibuixi a la cara un somriure del teu padrí i tu?

Recordo que quan només tenia 3 o 4 anys, em va regalar un vestit complert del Barça, i una mena de jugador-ninot de plàstic de l’equip blaugrana, tan alt com jo en aquella època, que disparava pilotes amb el peu… I recordo com si fos ara mateix que jo les anava caçant al vol, una a una. Serrat sempre ha estat i sempre serà molt i molt culer!

Ara coneixem una mica més el teu entorn, és hora de posar fil a l’agulla i conèixer en David Escamilla.

Per començar m’agradaria aprofitar una frase de la novel·la amb una breu llicencia pròpia: Com a escriptor amb que creus que cal ser boig, amb que prudent i amb que avar?

Com a escriptor, i només en qualitat d’escriptor, cal ser un boig absolut pel que fa a la llibertat creativa i expressiva, no s’hi val a deixar-se encotillar per esquemes preestablerts o cànons de pa sucat amb oli.

Cal ser prudent a l’hora de deixar-se anar massa, una certa contenció i equilibri sempre son bons perque una obra literària respiri harmonia.

I cal ser decididament avars en explicar i explicitar massa detalls dels personatges… No cal dir sempre com anaven vestits, a cada escena, ni com movien les mans, cal que els protagonistes literàris visquin en una mena d’eterna penombra que els faci misteriosos i llunyans.

Si mai et perdessis per Barcelona, per on et podríem trobar? Perquè?

Si em perdés per la meva ciutat, que conec bé i estimo, em podrieu trobar vagarejant pels estrets i sunuosos carrerons de Ciutat Vella i del Born. Perque no hi passen cotxes, no hi ha presses i el temps és un no-temps!

Què té Barcelona que als teus ulls la fa tan especial en el món?

Barcelona conté 3 ingredients únics… Bars… Cels… I Ones… És a dir, per ordre d’aparició: Diversió, Espiritualitat i Mediterraneitat. I tot això el món sencer ho desitja i ho vol viure.

David Escamilla, aficionat a perdre's per Barcelona

Com a bon català que tens de seny i que tens de rauxa?

Sóc assenyat perque m’interessa fer les coses ben fetes, que tendeixin a l’excel.lencia. I en canvi sóc arrauxat sempre que vull aportar a tot allò que realitzo un cert aire de llibertat i d’innovació.

Ara que estem en l’era de la crisi de la paraula, quina paraula, expressió o frase feta, impera en el teu pensament?

Tot és possible i tot està per fer…

Què podem esperar de la teva propera obra “La tierra de la felicidad”?

Serà un assaig, molt proper i per tots els lectors, amb un llenguatge planer. Es publicarà aquest proper mes de juny, i serà una reflexió a l’entorn de la felicitat quotidiana, més enllà dels poetes i els filòsofs. A partir del regne de Bután, als peus de l’Himalaya, aporto llavors inspiracionals perque els ciutadans i les nacions anem més enllà del PIB (Producte Interior Brut) per tal d’assolir el veritable i desitjat nou indicador de benestar social i col.lectiu, el FIB, és a dir, la Felicitat Interior Bruta.

Com has viscut aquest Sant Jordi 2012?

De tots els santjordis que he viscut com a escriptor, ja fa gairebé 20 anys que publico, tinc més de trenta llibres al mercat editorial, aquest Sant Jordi 2012 ha estat de tots el més màgic i lluminós, gràcies a la meva estimadíssima novel.la “Paraules d’amor“, una història d’amor que els lectors ja s’estan començant a fer seva. He dedicat molts i molts llibres, i cada signatura s’ha convertit amb una experiència i amb una conversa emocional amb cada lector.

Acte de presentació de "Paraules d'amor"

Pasem a parlar de la novel·la “Paraules d’amor”. Una novel·la que personalment he trobat dura, crua i colpidora, m’atreviria a dir que molt emotiva.

De la tria de personatges que marquen punts d’inflexió i donen que pensar tant a la Maria com a en Ramon podem destacar Salvador Dalí i Pablo Picasso. Per que ells i no uns d’altres?

Perque la Maria, la protagonista femenina de la meva novel.la, estudia belles arts, i va a Cadaqués i per atzar es troba amb Dalí pintant a la platja… I pensa, i perquè no, va parlem amb el gran geni!

I pel que fa al Ramon, el protagonista masculí, treballa en un cafè conegut de París, està desencantat de l’amor i les dones, i de sobte té una conversa d’home a home amb Picasso que prenia un té allà mateix. Tot és ficció, naturalment, però, perquè no… Podria haver perfectament succeit.

Tractant-se d’una època fosca i dolorosa has aconseguit escalfar amb la teva història la memòria dels lectors i alhora molts sentiments positius com l’amistat fidel en el personatge de la Sabine, l’amor etern… però també es tracten temes durs com l’avortament, el divorci, la homosexualitat i el suïcidi. Com vas aconseguir filar tants temes sense perdre’n cap pel camí?

Els temes que surten a la meva novel.la son els grans temes de la vida, la mort, la por, l’alegria, la tristesa… Les llums i les ombres que ens assetgen a tots, a cada cantonada. Quan la literatura i la vida es confonen en un mateix magma i en un mateix batec… Senyal que anem pel bon camí.

El context històric de la novel·la es parteix en dues visions, per una banda la visió de vida sota el Regim, i per una d’altre l’ànsia de llibertat. La rendició i la lluita. La por i l’esperança. Et va costar molt posar-te en la pell de personatges com en Jose García?

Sí que em va costar força posar-me en la pell d’un podrit i pervers comissari de policia franquista. Fer parlar a un torturador no és gens fàcil… Jo seria incapaç de matar una mosca, en la vida real. erò ja se sap que un escriptor ha de sortir d’ell mateix per entrar dins dels seus personatges, buidar-se per tornar-se a omplir. Transformar-se, més enllà del temps i de l’espai, més enllà d’un mateix i de les seves circumstàncies.

No creus que has sigut força indulgent amb el final d’algun dels personatges (Joan Riera), comparant-lo amb el final d’altres (Lluís)?

La vida és arbitrària, injusta i salvatge, gairebé sempre. No hi ha justícia ni equilibri en el miracle quotidià d’això que en diem estar vius. A la meva novel.la “Paraules d’amor” també és així… Sovint paguen justos per pecadors. I gira la roda de l’atzar, i volen els daus a l’aire… Quí sap com acabarà aquest circ de la vida?

Quin creus que és per a tu el personatge que t’ha donat més alegries i quin el que t’ha donat més mals de cap a l’hora d’escriure? Perquè?

Tots els meus personatges d’aquesta novel.la m’han fet patir i m’han donat alegries. No en tinc cap de predilecte… Fins i tot hi ha personatges secundaris que per a mi son fonamentals i que adoro, com aquella vella que dona besses als coloms a la plaça o com el confessor de la noia, Mossen Vinyes.

El personatge de la Júlia es contraposa al de la Gemma, cap de les dues ho passa gens bé, però quina creus que és millor supervivent?

Totes dues sobreviuen com poden i com saben, amb més intuició que ciència. Les dones en aquells anys tenien francament molt mala peça al teler… Ser dona era molt fotut, en gairebé tots els aspectes. Totes dues aprenen a llepar-se les ferides de la vida i les esgarrapades a l’ànima.

David Escamilla

Quina va ser la teva inspiració per crear una novel·la que pot mostrar als lectors joves com va ser l’època de joventut dels seus pares i marcar un punt d’unió intergeneracional?

La inspiració per escriure “Paraules d’amor” va ser la lletra de la cançó de Serrat. Dos joves amants de quinze anys que s’adoren però que al llarg del temps es perden la pista, l’un a l’altre… Tot i que sempre pensen que es retrobaran i que potser tot podrà tornar a començar de nou, com si fos el primer dia. El text serratià m’ha servit com a feliç excusa i pretext per narrar una història d’amor que és intergeneracional i que parla de tots i cadascú de nosaltres. Perque qualsevol podria ser la Maria o el Ramon…

Per acabar m’agradaria una última pregunta, que ja és com marca de la casa: Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que seria interessant respondre? Ens la podries contestar?

Pregunta: Algún dia se t’assecarà el pou de la creativitat?

Resposta: No, mai no s’assecarà… Perque he trobat el màgic i generós pou de les idees infinites… I com més i més aigua creativa n’extrec, més i més litros emergeixen del fons…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies