Darrers dies de l'”Atlántida Film Fest” i continuem amb la nostra repassada als films presentats a la Secció Atlas, començant per “Submarine”, per molts la pel·lícula revelació de l’any passat amb Richard Ayoade com a director. El film ha estat l’escollit per clausurar l’edició d’enguany del festival i es podrà veure a Filmin.es fins el 7 de maig.

Submarine

Cartell de "Submarine"

Richard Ayoade la majoria el coneixereu com el Moss de Els informàtics (IT Crowd). Però aquest actor de cabell afro despentinat i inseparables ulleres de pasta negra també li agrada posar-se darrera la càmera. Al seu currículum hi havia tv movies, una sèrie i un documental quan al 2010 va signar el primer llargmetratge apadrinat per Ben Stiller com a productor. Inexplicablement el film encara no ha arribat a les nostres pantalles, però l’Atlantida ha tingut l’encert de programar-la al festival i destacar-la com a film de clausura. Submarine ens presenta l’Oliver Tate, un noi de Gales de qui podrem sentir els pensaments i veure les coses que imagina mentre s’enfronta al moment crucial del primer amor, la primera experiència sexual, el distanciament amb un pare depresiu i l’aparició d’un exnovio de sa mare que el fa témer que els seus pares s’acabin divorciant. El film és una d’aquelles cintes independents amb un “heroi” adolescent del més corrent que aconsegueix que les seves corrents vivències t’atrapin en part per com estan representades i en part perquè tots ens hi podem sentir identificats. Potser no és 100% original, però “Submarine” és una proposta fresca i divertida, amb bons actors i bona banda sonora, que ni en els moments lleugers ni en els més dramàtics perd el sentit de l’humor. I.M.

The Green Wave

Cartell de "The Green Wave"

El verd era el color dels seguidors del candidat presidencial Mir-Hossein Mousavi, convertit en la figura simbòlica de la Revolució Verda a Iran entre el 2009 i el 2010. Se suposava que les eleccions presidencials portarien el canvi a la nació però, en contra d’aquestes esperances, el candidat ultraconservador Mahmoud Admadinejad va guanyar el càrrec. Les protestes per manipulació de vots van acabar en importants disturbis i atacs brutals per part de la milícia. Aquest documental obra de Ali Samadi Ahadi ens parla d’aquell conflicte fent servir una inte·ligent mescla d’animació, testimonis en primera persona, passatges ficcionats i posts de blogs. Una anàlisi ordenada, amb testimonis interessants, que acaba emocionant quan ens adonem de les implicacions històriques dels fets que s’expliquen. D.F.

The Myth of American Sleepover

Cartell de "The Myth of American Sleepover"

A la darrera nit d’estiu se celebren, als Estats Units, moltes festes de pijama. La possibilitat del primer petó i l’experiència del desig i el primer amor constitueixen una aventura nova i desconcertant per uns adolescents que viuen cada moment com si fos l’últim instant de les seves vides. David Robert Mitchell ens presenta una pel·lícula que parla dels mites i les expectatives de l’adolescència, un moment clau on la realitat és completament diferent de la idea del món adult que tenim quan som nens. El director planteja una pel·lícula sincera i innocent, que fuig de l’exageració, l’excés i el descontrol d’altres produccions. A The Myth of American Sleepover el guió, les actuacions i la direcció són coherents i equilibrades, amb la força suficient per resultar interessants i la versemblança que dona expressar-se amb tota la sinceritat possible. Una proposta original i elegant, un debut fantàstic. D.F.

Shit Year

Cartell de "Shit Year"

Gran Ellen Barkin recuperada de l’oblit per interpretar precisament a una actriu oblidada, recent jubilada i des-ubicada per partida doble. Per una banda la seva necessitat interpretativa es veu troncada i per altre una obsessió sentimental no la deixa viure. El protagonista de la seva obsessió és un noi molt més jove que ella amb qui ha compartit escenari i llit. Així ha estat el seu darrer any, i així queda retratat a Shit year. Resulta fàcil veure-la com una evolució natural del treball del seu director, Cam Archer, molt relacionat amb el món de la fotografia i al del videoclip (ha treballat per a grups tan “especials” com Current 93, Six Organs of Admittance o Xiu Xiu)El film serveix a Archer per deixar anar el seu neguit artístic en forma de puzle emocional de cuidada estètica, aconseguint encertadament una ambientació i clima en consonància amb l’estat de la protagonista. El problema és que el puzle està muntat de forma poc convencional i el seu visionat gairebé suposa un esforç. Fugiu-ne tots aquells que necessiteu o preferiu històries explicades com a tals. I.Z.P.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies