Encara queda una setmana per a que finalitzi el període de votació dels films de la secció oficial del l’ “Atlántida Film Fest”. Fem la repassada final als títols que s’inclouen en aquest apartat, en la que a hores d’ara “Un mundo cuadrado” és situa la primera en el pòdium de les més valorades pel públic. A nosaltres també ens ha agradat.
Amanecidos
Segur que alguna vegada heu sentit a parlar de la comèdia de situació. Doncs a Amanecidos la part de comèdia desapareix i ens queda només la situació. Una sèrie d’escenes inconnexes, a mode de vídeo amateur, protagonitzades per diferents joves amb els que connectem encara que només sigui per temes generacionals. De joves hem estat tots i moments com els retratats a Amanecidos els hem viscuts gairebé tots. Val a dir que aquesta connexió generacional no és suficient i resulta inevitable que de tant en tant la indiferència entri en l’equació d’aquesta fórmula enunciada per Pol Aregall i Yonay Boix, els joves directors que, això sí, han sabut dotar al film d’una frescor d’allò més natural i espontània. L’experiència es sembla molt a passar-se una tarde veient vídeos al YouTube. Noves formes d’entendre el cinema? Com a mínim una proposta diferent que ja ha passat pels festivals de Gijón, Sitges i aviat pel D’A. I.Z.P.
Harris Haare
Harris Haare ens explica la història de cinc joves músics de Vorarlberg (Àustria), que comparteixen un somni: arribar a l’èxit amb la seva banda de música. Com grup s’anomenen Harris Haare i aviat descobrixen les seves possibilitats com banda, arribant a popularitat i reconeixement en la seva comunitat. Això els anima a comprar una furgoneta en una subhasta d’Ebay, reformar-la i convertir-la en un habitatge sobre rodes amb la qual recorreran durant mesos Europa, plens de música i passions que desitgen dur fins a molts i llunyans llocs. Però les coses no resultaran tan fàcils com semblaven…
Harris Haare és un projecte curiós: dos amics espanyols fent un documental sobre un grup de música austríac. La forma en què van arribar al projecte està ple de casualitats d’aquelles de la vida. Miguel Ángel Tavera (un dels dos directors) va conèixer a Harris Haare pels carrers de Barcelona. En menys d’un any, ja estava rodant un documental sobre la banda a Àustria al costat de Javier Córcoles (l’altre director), amb diners (no molts) propis. Van acumular un munt de material i un munt d’experiències. Ja retornats van muntar el documental sense saber alemany, l’idioma en el que tenien tot el material gravat, i tot tirant de diners propis, de família i amics. Quan mesos més tard, en una trobada de productores europees celebrat durant la Berlinale, explicaven el que havien fet els prenien per bojos: ningú s’embarca en una aventura similar sense el suport d’una productora o subvencions. Finalment Javier i Miguel Ángel es van topar amb Filmin i amb la possibilitat de què el seu film fos distribuït, un gran pas per a la petita productora Lovelight Films i un exemple per a tots els joves cineastes que estan començant.
Harris Haare un documental que combina entrevistes amb varietat d’escenaris internacionals, Barcelona un d’ells (i on fa es fa una magnifica promoció de la ciutat) tenint gran cura d’aquesta imatge més contemplativa. Harris Haare és també una oda a la vida i a la lluita pels somnis . És un “no és fàcil però es pot aconseguir” i no només pel grup de música que segueix sinó pel que han aconseguit els dos directors del documental. Y.A.
Lucía
Poètic retrat d’una dona xilena i el seu pare, relatat per Niles Atallah, fill d’immigrats xilens nascut a California que s’entrena com a director fent del pla fix i l’enquadrament estilístic les seves eines fonamentals per transmetre el sentiment d’una nació en plena transició. El fets es situen al desembre del 2006, data del funeral de Pinochet i inici d’un període d’adaptació. Lucía treballa com a costurera i viu amb el seu pare una vida viscuda a base de deixar-la passar. Una vida senzilla, amb expectatives mínimes i molt avorrida. El mèrit de Niles Atallah recau en aconseguir emmarcar l’avorriment en bellesa, omplint-lo de matisos. El problema és que l’avorriment traspassa la pantalla i arriba a un espectador que fins i tot pot arribar a pensar que li estan prenent el pèl. I.Z.P.
Antes
Que una pel·lícula recolzi la seva promoció en que la música que escoltarem és de Fito Paez, fa aixecar totes les alertes. De cop i volta un fragment del guió d’Amanecidos (que competeix també en aquest festival) en ve al cap: “La palabra ‘Argentino’ ¿sabes lo que pasa si cambias el orden de las letras? Te la sale ‘ignorante’ “. Ignorància la meva de quedar-me en l’anècdota de Fito Paez i no fixar-me en el nom del seu director, Daniel Gimelberg, i de no associar-lo amb el de Cesc Gay, amb qui va co-dirigir Hotel Room. Ignorància la meva de pensar durant els primers minuts d’Antes que em trobava davant d’un altre drama generacional de visionar i tirar. I és que a mesura que el film avança descobrim que Antes és més que això. I ho és per la forma en la que Daniel Gimelberg ens narra la història, amb un muntatge que rasca de dos temps, que dansa entre l’abans i el desprès per fer-nos compartir el drama del protagonista. Nahuel Viale és l’encarregat d’interpretar al desafortunat protagonista, un jove de classe mitja acomodada que viu un espiral de desgràcies que arriben de totes bandes: la seva família, amistats, nuviatge, vida nocturna, economia, exili i tragèdia. I.Z.P.
Un mundo cuadrado
Un mundo cuadrado és un conte costumista que ens parla del nostre poder per canviar el que tenim més a prop, per després modificar coses encara més grans. En un poble perdut on la gent viu sotmesa, quatre joves volen gaudir de la seva darrera nit junts. Però un accident acabarà amb la vida d’un d’ells i a partir d’aquest traumàtic esdeveniment les coses començaran a canviar. Álvaro Begines dirigeix una pel·lícula que ens parla del poder personal, una història amable que crítica el caciquisme, l’immobilisme de molta gent i la falta de voluntat. Amb un guió ben escrit i unes interpretacions més que correctes, Un mundo cuadrado és una pel·lícula bonica, potser massa innocent, però que demostra que es pot fer un cinema que reivindiqui valors positius emmarcats en una proposta d’entreteniment. D.F.
Zona Sur
El bolivià Juan Carlos Valdivia ens proposa un curiós retrat de la societat del seu país a traves d’una historia que es centra en una família benestant i els seus criats. Una mena de “a dalt i a baix” a la inversa amb un grup composat per una matriarca que esta perdent el control de la seva família i els seus tres fills, un noi i una noia post adolescents i un nen que se sent mes pròxim als servents que a la seva mare. Amb ells conviuen Wilson i una cuinera, uns criats que representen els costums i manera mes tradicionals de parlar dels indígenes. Entre tots mostren diversos conflictes socials, culturals i generacionals. El particular és com Valdivia mostra la seva vida, amb llarguíssims plans seqüència filmant els personatges movent-se per la casa, davant d’una càmera que no deixa de girar lentament de forma circular durant tot el metratge.
A causa d’això, Zona Sur passa de la seva interessant proposta a convertir-se en un d’aquells casos en que la forma s’acaba imposant al discurs, i és que és difícil no acabar cansat del constant rotar de la càmera fins al punt de desconnectar del que el director ens esta narrant. I.M.
Envía una resposta