Agost
10Valoració

Una família del midwest americà es retroba després de l’estranya desaparició del pare. Tres generacions conviuran en un ambient xafogós situacions a cavall entre l’amargor i l’humor més descarnat. Tot s’hi barreja, d’una manera espesa i, a la vegada, fluida.

Sóc al llit després de quatre hores de funció. En el meu cap encara ressonen les veus de la Vilarasau i, sobretot, les de la Lizaran. Matisos i situacions de la família a través de tres generacions. La cadena es va passant. La desaparició del patriarca les reuneix. I això remourà velles ferides i ensenyarà pors arrelades. De moment, no faig més que donar-hi voltes. Convençut que necessito temps per a pair el que acabo de viure, intento posar-me les idees en ordre.

Mai deixarem d’explorar i la fi de totes les nostres exploracions serà arribar al lloc on vam començar i conèixer-lo per primer cop“, deia T.S. Elliot.  Així, ens relacionem i trobem a través dels nostres antecessors més directes. Una vegada més, l’observació acurada de la família permet adonar-nos de les nostres misèries. Aquest conflicte generacional i familiar dirigit per Sergi Belbel posa sobre la taula el tema de la incomunicació humana. Una casa tancada on no hi entra la llum. El dia i la nit s’hi barregen. I els fonaments trontollen. Els anys acumulen pólvora. Un fet traumàtic encén la metxa. I diferents detonacions van esclatant acte rere acte.

Hi ha diferents maneres de sobreviure a l’infern: fugida, submissió i negació. Tres germanes. Tres maneres de suportar els pares. I una mare farmacoaddicta que busca una sortida a aquesta calor aclaparadora. Són massa coses a dir i massa temps que han estat callades. I el temps va en contra, sobretot, de les dones. Tenen la batalla perduda. El missatge arriba a les filles: directe i afilat. Les ha travessades de ple. I potser la única solució que els queda sigui allunyar-se’n. Podran?

Agost Teatre Nacional de Catalunya

Tot plegat en una posada en escena precisa. On sons i llum ens transporten a aquesta sensació d’ofec i opacitat que vicia l’aire de la llar. Les relacions de família portades fins a l’extrem en un perfecte equilibri on cinisme, humor i dolor s’entrellacen amb suavitat i coïssor. Tot i que costa respirar,  a poc a poc, anem veient el perquè. El xantatge emocional i els retrets emmirallen pares i fills. Tothom esdevé una mala còpia d’allò que odia. Subtil, amb fermesa i gairebé en silenci. Agost parla dels conflictes no resolts. I de com ens defensem d’ells. De la immaduresa humana. I de la dificultat per créixer i per assumir el que no ens agrada. De les relacions de parella i de les relacions entre germanes. Del que suposem i no gosem preguntar. De culpabilitats, acusacions i exculpacions. De justificacions i de fortalesa. Una fortalesa un tan esbiaixada. I que acaba per allunyar-nos dels nostres però, sobretot, de nosaltres mateixos.

Les tripes de la casa ensenyen el domini de la Violet, una matriarca políticament incorrecte. Una incorrecció que té l’efecte semblant al d’una Mantis religiosa: en captiveri, la femella, després de l’aparellament, es cruspeix el mascle. La Violet, amb les seves raons, rancúnies i conflictes, ho devora tot. Fins i tot, de manera indirecte. Tard o d’hora, el que hem llençat a la bassa torna a surar. La profunditat ho escup amb força, podrit i deformat. Per fer més mal. I així, aquells mecanismes apressos per sobreviure en un entorn asfixiant i deshumanitzat abracen generació rere generació. Uns mecanismes que neguen cadascuna de les filles en els seus respectius aixoplucs emocionals.

Relacions entre pares i fills. Posicions que esdevenen sovint contràries i que mostren com aquests hàbits arrelats encara no han estat foragitats. Uns personatges finament definits que ensenyen diferents formes de viure una relació. Amb un repartiment on l’excel·lència enalteix, encara més, el punyent i rodó text de Tracy Letts. Amb situacions i moments antològics que permeten el lluïment de tot l’elenc. Destaquen, entre els secundaris, Jordi Banacolocha i Montse German, i entre els principals,  Emma Vilarasau. Pel que fa a l’Anna Lizaran la raó no troba paraules. Tinc la sensació d’haver assistit a un fet extraordinari. Quelcom que només pot descriure l’ànima. Acaba la funció i, quan apareix per saludar, el pati de butaques s’aixeca de forma unànime. Aplaudiments i crits que surten de l’estómac. Una interpretació que no em deixa dormir. Segueixo corprès i sacsejat pel que acabo de sentir. Ajagut al llit sense poder dormir. El meu cap no deixa de donar-hi voltes. I un nom em ve al cap un i altre cop de forma obsessiva: Anna Lizaran.


Es pot veure a: TNC
Text: Tracy Letts
Intèrprets: Jordi Banacolocha, Abel Folk, Montse German, Maife Gil, Anna Lizaran, Almudena Lomba, Francesc Lucchetti, Òscar Molina, Clara de Ramon, Rosa Renom, Albert Triola, Manuel Veiga, Emma Vilarasau.

Una resposta

  1. Kitty Wu

    La vaig veure el desembre passat, i ni puc estar-hi més d’acord. És un aconteixement especial, i tot i la seva extensa durada, no voldries que acabés mai. Anna Lizaran té la màgia de la passió i de la comunicació. Es mereix un monument.

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies