Capaços de fer penjar el cartell d’”esgotat” els tres dies de concert al Teatre Coliseum de Barcelona, la mateixa setmana en la que reben el Disc d’Or pel seu segon treball, són Els Amics de les Arts.

Presenten en aquesta ocasió el seu últim disc: “Espècies per catalogar“, amb l’espectacular suport incondicional del seu públic, sempre tan entregat, fins i tot amb un punt de fe cega, que ells mateixos expliquen i agraeixen, ja que les entrades van sortir a la venta i es van esgotar, abans que el disc fos acabat.

Els amics de les arts han confessat que tenien mono d’escenari, i és que disfruten, es nota, i fan disfrutar. El públic del Teatre Coliseum es mostrava entregadíssim des del minut zero, es sabien absolutament totes lletres que corejaven i els menys vergonyosos ballaven i tot. La nit va viure un d’aquells concerts que abans que comenci ja saps que el públic en voldrà més.

Per aquesta ocasió, el grup va aquest cop acompanyat d’un baix, bateria i secció de vents, perfeccionant i dinamitzant així, el directe. Els Amics: Dani, Eduard, Ferran i Joan, amaneixen les seves cançons de ‘pop d’autor’, com ells denominen,  amb entrallats de paraules, ironies i cites a personatges; acompanyats dels seus, ja característics i simpàtics gags entre cançó i cançó. Teatret no menys important que les cançons en si. Com és l’exemple d’una trucada a “L’home que dobla en Bruce Willis”, o una parella deteriorada que veu fins a tres vegades les repeticions del 3/24 que enllaça amb “A Aquestes Alçades de la Pel•lícula“. Juguen amb la proximitat, naturalitat i senzillesa que tant ens conquista.

Després de “Louisiana o els Camps de Cotó” avisen que tocaran quelcom pràcticament inèdit, acabat de sortir del forn, i sonen les primeres notes de “L’home Que Treballa Fent de Gos“, el públic embogeix, el Coliseum es posa d’empeus ballant i cantant, fent que semblés més una indie disco que no pas un teatre. Aquesta va ser la primera referència al seu primer treball: “Bed & Breakfast“.

Els Amics de les Arts

Aviat es torna a declarar l’estat de festa amb “A Aquestes Alçades de la Pel•lícula“, amb el seu final àlgid que enllaça amb les corxeres inconfundibles del piano, de la seva cançó més aclamada, “Jean-Luc“.

Van fer falta cinc bis per calmar un Coliseum assedegat de més i cantant a tot pulmó el “No n’hi ha prou!”
La festa es va concloure finalment amb “Matrimoni Arnolfini” que va deixar el nivell més alt, i un ambient de caire molt festiu i alegre fins l’última nota.

El millor del concert? El fidelitzat que tenen el públic, i és que són molt amics de les arts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies