Família García-Pelayo: culpable de buidar les caixes de casinos d’arreu del món mitjançant un mètode infal·lible basat en les imperfeccions de la ruleta. Eduard Cortés: culpable d’haver dirigit l’adaptació cinematogràfica d’aquesta història. Els seus còmplices: Daniel Brühl, Lluís Homar, Miguel Ángel Silvestre, Oriol Vila, Blanca Suárez, Vicente Romero, Huichi Chiu, Marina Salas i Eduard Fernández.
La notícia es va fer popular als anys 90. Resulta que el Sr. Gonzalo García-Pelayo, mitjançant una aplicació informàtica detectà que les ruletes tenien propensió cap a certs números. Després va organitzar un equip de persones que es dedicaven a prendre dades de les taules de ruleta al casino de Madrid, van començar a jugar a finals de l’any 1991, sent l’estiu del 1992 quan aconsegueixen guanyar uns 70 milions de pessetes en el casino de Madrid i quan després de ser descoberts, els hi prohibeixen l’entrada. És en aquest moment quan comencen a viatjar a diferents casinos de tot el món, entre altres, Las Vegas, Austràlia, Àustria, Dinamarca, Holanda. En total la família García-Pelayo va guanyar per sobre dels 250 milions de pessetes.
Una història que s’ha vist reflectida en llibre, documental i ara en pel·lícula. Lluís Homar és l’encarregat de ficar-se en la pell del Sr. Gonzalo, i s’hi fica molt bé. Tics, gestos i qualsevol cosa que el converteixi en un Pelayo són absorbits per un actor que en sap. Com a antagonista Eduard Fernández, en el paper de director del Casino. Un altre que tal balla. La resta d’actors fan el que poden, però no arriben a les seves fites. I és que ho tenien complicat, ja que els personatges del film estan molt poc definits. Començant per Daniel Brühl, interpretant al fill del patriarca, amb el que costa molt de simpatitzar. Oriol Vila sorprèn amb la pose, Miguel Àngel Silvestre per la fanfarroneria i Huichi Chiu a base de contrastos. Tot i així els seus personatges no s’aguanten drets, i encara menys – tot i que talent no els hi falta- els de Vicente Romero i Blanca Suarez, convertits gairebé en comparses.
I com ho fa amb els personatges, també ho fa amb la trama. El guió de “The Pelayos” aposta per tants números que al final la cosa no rutlla. Subtrames d’amor introduïdes amb calçador, motivacions de personatges desdibuixades, salts d’argument que resten solidesa, i un sistema per unificar seqüències amb aromes televisius que topen de ple amb la imatge cool estil “Ocean’s Eleven” que Eduard Cortés ha volgut donar al film. Imatge cool que grinyola també amb certs moments en els que, més que a Clooney o a Pitt, els protagonistes ens fan recordar a Jose Luís Lopez-Vázquez o Alfredo Landa en “Atraco a la tres”, i que consti que això no és cap retret.
D’altra banda, no dubto que “The Pelayos” tingui el seu públic, ja que comparteix moltes de les característiques narratives i visuals amb moltes de les sèries de producció espanyola que tant d’èxit tenen en cadenes com Antena 3. La resta, no passareu una mala estona, fins i tot potser us resultarà amena, però inevitablement una flaira a “merda” intermitent us farà pensar en totes les cagades en ella dipositades.
Envía una resposta