“Parlar d’un mateix és de l’única cosa que realment podem parlar.”, ens diu Víctor Amela i ell comparteix en “Tots els meus secrets, o gairebé. 99 canals per veure el món com de Víctor Amela” molts dels seus interessos i trets insòlits d’una personalitat inquieta, fins ara només accessible a través dels seus treballs periodístics a la premsa, ràdio i televisió.
Sembla que vostè ha fet seva la màxima “és narrant que ens narrem”. Creu que a traves d’aquest llibre realment coneixerem millor en Victor Amela? D’on va sorgir aquesta necessitat?
De les ganes de fixar per escrit algunes de les meves neures, manies, gustos, reflexions, visions… per a millor compartir-les amb coneguts i desconeguts.
On es sent més còmode per treballar, a la seva caríssima cadira, als platós de televisió o als micròfons radiofònics?
A la intimitat de la meva cadira és on sóc el jo més relaxat, somiador, callat i pausat. Davant del micro és on surt el jo més persuasiu, intuïtiu i jovial. I davant la càmera surt el meu jo més “showman”.
Sempre s’ha sentit “amb llibertat” per escriure?
Sempre, però més que mai escrivint “Tots els meus secrets, o gairebé”.
Què s’ha de fer per passar de ser un periodista seriós a un periodista mediàtic amb mitjons de ratlles? És excloïen l’un de l’altre?
He arribat a la convicció de que ser solemne i pompós no es ser seriós. Al contrari, és més seriós per al comunicador intentar no avorrir mai.
A la portada del seu llibre hi ha les seves ulleres, al llarg de les seves planes he descobert com la seva miopia ha afectat items de la seva vida o ella ha sigut la afectada. La pregunta indiscreta és: els senyors de la marca “Replay” li han fet pagar drets per la publicitat de les seves ulleres? Una propaganda així l’haurien de pagar, després de Sant Jordi segur que les seves vendes pujaran.
No m’havia fixat en la marca de les meves ulleres, la veritat…. Ningú m’ha pagat rés per això.
Vostè ens explica que cadascú és fill també de les seves lectures d’infantesa i joventut. S’ha plantejat que ara vostè pot ser pare de força jovent?
Sóc conscient de que alguna cosa que he dit o escrit pot fer pessigolles en l’ànima d’algun jove…, amb conseqüències futures imprevisibles…
En moltes de les seves pinzellades a aquests 99 canals per veure el món ens evoca a l’antiga Roma, Grècia o a l’època Medieval. Si pogués triar una d’aquestes èpoques (imaginem que els viatges en el temps fossin possibles), Quina visitaria? Per què?
M’encantaria situar-me en qualsevol lloc concret (una plaça de Empúries, o de Roma, o de Morella…), i viure mitja hora de fa 3.000 anys,.2.000. 1.000, 500, 300, 200, 100 anys….
Seguim amb el supòsit, vostè ha conegut a molta gent, persones de diverses cultures, de diversos nivells socio-culturals, però a qui li hagués agradat entrevistar i se n’ha quedat amb les ganes? Per què aquest personatge i no un d’altre?
No sóc mitòman ni maniàtic: totes les persones són interessants.
Quan vostè va complir els 50 anys va comentar que a partir d’aquell moment pensava fer i dir el que volgués. Creu que ha sigut un error esperar fins als 50?
El fet, fet està. Millor no mirar enrere. Cada dia és el primer de la vida… amb tot el que has aprés. Jo he anat aprenent a ser menys poruc, més atrevit, a arriscar més. I per això vaig dir el que vaig dir.
Què li queda per fer a l’àmbit professional?
Tot.
Si la ouija s’equivoca, esperem-ho, es veu jubilat als 65 anys?
No. Com mai seré milionari, treballaré fins petar. Que espero sigui als 120 anys.
Sempre el veiem enfeinat, no para mai, d’on treu el temps per poder escriure?
De les hores de son.
Vostè coneix realment el seu canal 100 o el coneix millor la seva senyora?
Això no ho sabràs: recorda el “gairebé” del títol.
Com va ser la seva experiència al treballar amb la Roser Amills a “Paraules d’amor: 101 declaracions apassionades”?
Apassionant i molt plaent, i vam rebre l’amor de 101 persones esplèndides de veritat, i el carinyo de moltíssims lectors.
Té planejat alguna cosa especial per aquest Sant Jordi, tal i com va fer l’any passat al Passeig de Gràcia amb el Sr. Joan Spin i la fabulosa Roser Amills?
Aquest any la fabulosa Roser Amills i jo signem llibres per separat, i encara no hem planificat rés amb l’Spin: así que permanezcan atentos a la pantalla…
Per acabar aquesta entrevista m’agradaria saber quina és la pregunta que mai li han fet i creu que és important. La podria respondre?
La pregunta mare de totes les preguntes es “¿Per a que vius?”, i sols pot respondre-la un savi de veritat.
Envía una resposta