Aterrem al Festival de cinema espanyol de Màlaga i el primer que ens trobem és calma. Tot discorre amb una lentitud preparada, carrers buits de bon matí i una petita sala de premsa poc concorreguda. Això sí, amb un grup d’adolescents ja ben apostades a prop de la catifa vermella. Avui comença la quinzena edició del Festival i la primera desfilada de l’star-system espanyol és ben complerta: Daniel Brühl, Lluís Homar, Miguel Angel Silvestre, Oriol Vila, Vicente Romero, Huichi Chiu, Blanca Suárez, Marina Salas, Eduard Fernández. Gala inaugural amb “The Pelayos” “por todo lo alto”.
Un film esperat, amb una història real com a rerefons, la de la família García-Pelayo amb el patriarca, Gonzalo García-Pelayo al capdavant. Un clan familiar que troba la fórmula per a desbancar els casinos de tot el món amb un mètode infal·lible basat en la imperfecció de les ruletes. La pel·lícula podríem dir que no parla d’un tema nou (de sobres són conegudes les famoses series d’Oceans Eleven, Twelve…) i aquesta és una més però amb aires més d’aquí, diríem. Imatges trepidants, acció i un bon treball coral dels actors, a destacar Lluís Homar, com el somiador que sospira per fer saltar la banca del casino, i que s’hi dedica en cos i ànima fins a posar en perill la seva salut. Llavors és el moment de prendre el relleu familiar, i és el seu fill Ivan (Daniel Brühl) qui s’encarrega de captar membres de la família per a aconseguir el propòsit de Gonzalo, el pare. Interessant el treball masculí, molt coral, i hauríem d’apuntar que tant en el guió com en la direcció d’actors més deixat de banda el femení.
En la roda de premsa, el director Eduard Cortés va destacar el treball dels actors, i el bon càsting de la pel·lícula, que va ajudar a crear una gran sintonia per a treballar amb la màgia necessària per sostenir un ambient familiar necessari en el film. Com a anècdota, el desig d’Eduard Fernández de treballar en l’altra banda del repertori, i no fer de “bèstia negra”, destacant que “el més difícil del film va ser no fer de Pelayo”. Daniel Brühl fa broma i comenta que els hi van pagar amb fitxes i que se les van gastar totes en el casino. Gravada en gran part al Gran Casino de la Costa Brava, a Lloret de Mar, The Pelayos recorda en la imatge a algunes pel·lícules americanes trepidants (com “Snach, cerdos y diamantes”), però amb pòsit espanyol. Un producte que segurament funcionarà a taquilla sobretot entre els més joves. Però no res amb gaire pes conceptual. Un divertimento.
I en una altra secció, Zonazine, presenten “La senda”, dirigit per Miguel Ángel Toledo. Un thriller que explica l’última oportunitat de Raúl (Gustavo Salmerón) per recuperar el seu matrimoni amb Ana (Irene Visedo) i el seu fill. Raúl proposa passar les vacances de Nadal en una aïllada cabana a la muntanya. Fred, neu, una casa aïllada, unes visions estranyes per part de Raúl, cada vegada més obsessionat amb la possibilitat que la seva dona el sigui infidel…i ja està tot dit. Recordem “El resplandor” i aquest film que ara ens ocupa no li arriba a fer ombra. Una previsibilitat important des de l’inici, desenllaç previsible, i gens sorprenent ni en el guió ni en el metratge.
Un guió senzill però no optimitzat, que no es veu reforçat a nivell d’imatges, tota una sèrie de visions paranoides per part de Raúl que fan que ens trobem amb una trama massa enrevessada que se soluciona amb un final molt explicatiu i ràpid, diríem que poc compensat. El nivell interpretatiu tampoc gaire ben resolt. Algun ensurt interessant i una sensació claustrofòbica i d’inquietud intermitent, intercalada amb altres estones de poc pes que fan possible que aquest film passi força desapercebut pel festival.
Final de la primera jornada amb desplegament de medis, per veure un món cinematogràfic que, tot i la crisi, intenta enginyar-se-les per sobreviure.
Envía una resposta