Continuem la nostra repassada als films presentats en l’Atlántida Film Fest. Aquest cop ens fixem el la secció oficial. Films que competeixen per aconseguir la seva estrena en sales de cinema i la posterior edició en DVD. Aquí és on el vostre vot pot ser decisiu.
Las Marimbas del Infierno
Una marimba és un instrument semblant a un xilòfon de gran tamany típic de Guatemala. I també és l’únic que li queda a Don Alfonso, un músic que després de ser víctima d’una extorsió ha perdut els estalvis, la familia i només malviu en una casa sense mobles. A sobre, el seu instrument està passat de moda i cada cop li costa més aconseguir que el contractin en algún local per tocar pels turistes. En aquest desolador panorama coneix a Blacko, un metge de llarga melena i cos plagat de tatuatges que desperten el recel a les seves pacients més veteranes. Blacko també és l’ex cantant d’un grup de heavy metal satànic, ara convertit al cristianisme. Ell i Don Alfonso decidirán unir talents i crear una combinació entre el so rock dur d’un i el clàssic de la marimba de l’altre, en una mescla d’amor per la música i esperança a la que aferrar-se per tirar endavant. Els farà de manager Chiquilín, fillol del primer i exdrogadicte sense ofici. Això és el que ens explica de forma quasi documental Julio Hernández Cordón a Las marimbas del infierno. Una pel.lícula que té cert interés i gràcia pel curiós experiment musical que s’hi du a terme, però que resulta bastant desesperançadora i, tot i la seva curta durada (70 minuts), és fa llarga i lenta a l’optar per retratar en un seguit de plans contemplatius els anars i venirs d’aquest grup format (i no interpretat massa efusivament) per un trío del més tràgic. I.M.
Terrados
Rodada amb un pressupost de 12.000€ i produïda, dirigida, escrita i interpretada per Demian Sabini, “Terrados” ens mostra els conflictes d’una generació en crisi. Durant la greu crisi econòmica espanyola en 2010, Leo i els seus amics gaudeixen d’una còmoda situació cobrant l’atur. En la trentena i desmotivats per l’entorn laboral, passen els seus dies colant-se en terrats escollits a l’atzar de la ciutat de Barcelona. Enmig d’aquest corrent de passotisme i evasió, Leo descobrirà que sempre li han donat tot fet i que no s’ha parat mai a pensar el que realment vol.
Terrados té una premissa de sortida que recorda a Los lunes al sol. La falta d’esperança en el futur són els sentiments que uneixen als seus protagonistes. Passen els dies en els terrats, perdent el temps, queixant-se de la situació, sense fer res, evadint-se de la realitat fins que de mica en mica, s’adonen que han d’anar fent passos endavant i baixar del terrat. La pel·lícula, amb un clar to independent, reflecteix molt bé la situació actual d’una generació que ho tenia tot i que, de sobte, veu un futur incert al seu davant. Un film per reflexionar. Y.A.
La Roca
Més enllà de la polèmica generada per ensordidors crits entonant a mode d’eslògan el ja trillat “Gibraltar Español”, s’amaga una realitat no tan sonora però molt més interessant. Raúl Santos dirigeix La Roca, un documental igual d’interessant que la realitat que plasma. Un document de gran interès històric que a base de testimonis, imatges d’arxiu i una molt acurada edició, posa de relleu la tragèdia que durant 13 anys van viure milers de famílies separades a causa del tancament de la frontera a ordres de Francisco Franco. La Roca es va endur el Giraldillo d’Or al Millor Documental Europeu en el Festival de Cinema Europeu de Sevilla 2011. I.Z.P.
Del amor y otros demonios
Basada en una obra de Gabriel García Márquez, aquesta pel·lícula dirigida per Hilda Hidalgo ens presenta la història de Sierva María, una jove de 13 anys que és mossegada por un gos i es contagia de la ràbia. El bisbe creu que està endimoniada i envia un monjo per tal que li faci un exorcisme. Hidalgo ens explica una història d’amor tràgic en un ambient de repressió i religiositat extrema, narrada amb un ritme excessivament pausat i una estètica cuidada. Amb diàlegs breus i un esforç per deixar que les imatges parlin, Del amor y otros demonios és interessant per la història de fons i els sentiments i contradiccions que viuen els dos protagonistes. Tot i així, la progressió de la narració és massa lenta i les actuacions no acaben d’estar a l’alçada del que demana el contingut. D.F.
Crebinsky
Tremenda frikada la del gallec Enrique Otero, que estira el seu curt Os Crebinsky en una de les propostes més sibarites del festival. Crebinsky es va endur el premi al millor guió novel al festival de Málaga, i explica la història de dos germans que viuen en el seu propi món, a la vora d’un far i amb la companyia d’una vaca. Un dia la vaca es perd i en la seva recerca es trobaran amb el món real, capficat en la II Guerra Mundial.
Un film que parla anglès, alemany, castellà i gallec, amb un Luís Tosar en un paper d’allò més exòtic, i una estètica a mig camí entre el cinema més jove de Javier Fresser i Jean-Pierre Jeunet. Un film apte només per als més valents, per aquells que no temin els ritmes desesperants i personatges encara més desesperants. I.Z.P.
Puzzle Love
Puzzle Love és una història d’amor entre dos estudiants d’Erasmus a Barcelona. Una història explicada a través de 13 mirades diferents, la d’un grup d’estudiants de l’ESCAC a través de la seva productora Escándalo Films (Eva, Blog, Tres dies amb la familia). 13 directors que, com no podia ser d’una altra forma, han volgut deixar el seu segell personal en la seva peça d’aquest puzzle. I és que cada director/a se n’ocupa d’un període de la vida d’aquest romanç amb data de caducitat. Capítols d’una mateixa història en clau de sitcom, videoart, indie, vídeo musical, drama,… Un exercici fílmic molt interessant, d’aromes frescos i pinzellades d’amateur, tan maco com irregular. I.Z.P.
Envía una resposta