20 de novembre de 2006. Emsdetten, Alemanya. Un estudiant esdevé l’única víctima de la pròpia massacra ideada a l’institut. 20 d’abril de 1999. Littleton, Estats Units. Dos estudiants planegen l’atac al Columbine High School: maten a quinze persones. 20 de novembre. Sala Atrium, Barcelona. Mar Ulldemolins sota la batuta de Maicas:

‘Are you happy? […] I hate this. […] Això és la guerra.’

És una obra del suec Lars Norén basat en els fets reals passats a Alemanya. A partir de vídeos, que el noi protagonista – de la veritat i de la ficció – havia penjat a Internet, es va processar els complements determinants per la idea del text. Un format teatral en monòleg dictat per Mar Ulldemolins en el rol de Sebastian Bosse. Valor, confiança i l’oblit de la por és el que es necessita en el moment que un escriu aquesta tipologia de narració, carregada de crítiques socioculturals portades a l’extrem davant un públic que porta individualment el límit personal i que, segons el nivell d’implicació de cada oient, pot sortir-ne amb un mal sabor de boca.

L’escenografia que envolta al noi en cos de dona, fet que es coneix en el moment que ell mateix repeteix el seu nom propi, és guix sobre fons negre. Són plànols del lloc, pensaments de l’assassí, instruccions d’armes; tot, utilitzant l’anglès i l’alemany. És estrany pensar a Ulldemolins com a noi. Ja s’escenifica com una persona menys fina del que pot ser una noia, tot i així, en l’instant que es sap que el seu nom és Sebastian queda inorgànic. Encara que, segurament, la part masculina li dóna més força com a actriu. Quant la seva interpretació, és d’emoció continguda i connecta molt bé amb ella mateixa. S’emociona deixant relliscar un parell de llàgrimes, una a cada galta. Però la qüestió és: emociona al públic?

T’intimida, això segur. Ajuda l’espai de la Sala Atrium (no massa gran i molt proper). Ajuda, també, la inclusió forçada del públic mitjançant la pujada a la grada per part de l’actriu. No només físicament s’ha d’aconseguir abraçar als espectadors per mitjà del moviment o la connexió visual directa i determinada a una persona en concret – doncs es tracta de comunicar a tot un grup. Aquest factor manca en la representació, una escolta envers els altres, més global.

20 de novembre Sala Atrium

La direcció d’aquesta radical i potent obra està en mans de Moisès Maicas. La traducció de Anna S. Horta ha deixat una premissa del text original que és part del personatge: els fragments de llengua anglesa, ‘perquè tothom m’entengui’ (Sebastian Bosse). Donen certa força alhora que trenquen el ritme de tensió: no és un fil continu i/o progressiu. Tampoc ajuda les retrospectives temporals que corren pel pensament de Bosse. Doncs pot ser el crescendo seria necessari, en un ambient de revolució i guerra proposada per una imatge innocent a través d’un jove, com és aquest cas. Fins i tot pot ser li falta un punt més accentuat de bogeria en el que és l’actuació, per captar més l’atenció gràcies al que podria esdevenir el cinisme.

És incòmode, en moments massa còmode. És possible que aquesta tensió trencada en fragments fos quelcom buscat. Tot i això el mecanisme de funcionament a sotracs és pertorbador en el camí de l’obra, ja no incòmode més que no et permet gaudir tant com un podria.


Es pot veure a: Sala Atrium
Text: Lars Norén
Intèrprets: Mar Ulldemolins

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies