La companyia de ball Bad Boys of Dance torna a Barcelona amb “Rock the Ballet”, l’espectacle creat pel ballarí i coreògraf Rasta Thomas. Volen repetir l’èxit de la seva anterior visita l’any 2009, i amb tal objectiu estaran fins el 29 d’abril donant canya al Teatre Victòria.
Nascuda a Nova York l’any 2007 la companyia Bad Boys of Dance va ser fundada per Rasta Thomas i la seva companya Adrienne Caterna-Thomas, amb la intenció de crear un grup de ball que dominés un ampli espectre de ball, des de l’hip-hop, al clàssic, el claqué o el ball modern. Rock the Ballet és el resultat dels seus esforços de fusió. Set ballarins (sis homes i una dona) sobre l’escenari fent del ball una festa. Els ballarins de Bad Boys of Dance són sexys, divertits, atlètics però sobretot talentosos. Han actuat a Broadway, en cinema o mostrat les seves dots en programes televisius com Dancing with the Stars.
El show d’aquest any és bàsicament el mateix. Això sí, a Rasta Thomas i Adrienne Caterna-Thomas només se’ls hi veu en el cartell. Tot i així hi són presents en tot moment. I és que són seves les coreografies de tot el show. La primera part, amb el títol de Beautiful Day, és obra de tots dos, i la segona, Rock You, només d’Adrienne. En essència poc es diferencien ambdues parts: la interpretació de temes pop a través de la fusió de danses. No obstant és fàcil definir-ne una diferenciació, com a mínim en la intenció.
Així, a Beautiful Day els protagonistes musicals per excel·lència són els U2, però també hi ha joc per Lenny Kravitz, Coldplay o fins i tot Maria Callas. Una sèrie de composicions unides per un fil prim argumental d’allò més sensibler, que funciona simplement d’excusa però ho fa amb tota la seva coherència. És en aquesta part on trobem les millors peces, ja sigui per l’originalitat de la proposta (com el tema en el que fan servir nines inflables com a parelles de ball), o per la impecable execució de coreografies tan inspirades com les dedicades als temes Faithfully (Journey) o Ne Me Quitte pas (Jacques Brel), que beuen directament de la dansa contemporània més actual.
La segona part, Rock You, pretén ser la part festiva de la nit. La selecció de temes no pot ser millor per una festa, sobretot per una en plan “remember”. Les cançons més vuitanteres de Queen, Prince i Michael Jackson serveixen de base per aquesta segona sèrie de peces unides ja sense cap excusa. És a dir, unides com la majoria d’espectacles de “fi de curs” al que tots ens hem vist forçat a anar algun cop, i això és una pega, la primera de les tres grans pegues que queden de manifest en aquesta segona part. I és que la fusió sense variació es queda fluixa, i s’ha de dir que l’estil de Adrienne Canterna-Thomas acaba resultant massa característic (2ª pega). I darrera: la mania, d’altra banda força estesa, de recolzar-se en l’estil propi (en ball i vestuari) de Michael Jackson quan sonen els seus temes. Gran error, ja que el resultat sembla una còpia dolenta de l’original. Dolenta no perquè el ball estigui mal executat, sinó perquè ens fa recordar a l’original, i aquest li dona mil puntades, només sigui per anar contra el nostre imaginari col·lectiu associat a Jackson. Un Billie Jean sense el Moonwalk? Un Smooth Criminal sense la seva “coreo” de referència? I ja sense parlar de Bad i la seva força.
Val a dir, i em repeteixo per deixar-ho clar, que els ballarins són molt bons. Tots. L’elegància de Kristen Wicklund, aquest “flow” especial de Robbie Nicholson,… Però sobretot els millors moments se’ls emporta James Boyd, gran entre els grans fent clàssic, hip-hop, o… simplement en moviment. I per a molta només amb això Rock the ballet ja val la pena, i no ho desmenteixo. Tot i que a jutjar per certes reaccions del públic (de cridòria femenina), també val la pena pel fet de poder veure tant de talent sense samarreta ballant a ritme del I’m too sexy dels Right Said Fred. I fins aquí puc escriu-re.
Es pot veure a: Teatre Victòria
Envía una resposta