A “El dia menos pensado” l’escriptor valencià Alberto Gimeno ens porta un relat commovedor i ens mostra els moments més inquietants d’una malaltia capaç de reduir al no-res el benestar i la quotidianitat d’una família qualsevol, l’Alzheimer.
A la vida del funcionari Mario Martin sembla que tot transcorre dintre de la normalitat, fins que un dia, el menys pensat, i per partida doble, tot es capgira i ell i la seva família s’endinsa en un malson cruel de la malaltia de l’Alzheimer.
Mario Martin és l’alter ego de l’autor de “El dia menos pensado” que comparteix la seva història real, a seva mare i la seva tia van emmalaltir gairebé al mateix temps, i ha bolcat la terrible experiència en una novel·la que vol ser un exorcisme per a ell. Una novel·la el punt de partida de la qual és un un diari de 40 pàgines que vaig escriure en el 2002, quan la seva mare va començar a manifestar els primers símptomes de la malaltia.
En la pell de Mario Martín, aquest funcionari com ell, Gimeno descriu procés cruel i irreversible que experimenten la seva mare i la seva tia, des d’una fase inicial amb petits oblits i distraccions on aconsegueix posar-hi un tot humorístic i surrealista, fins a la progressiva decadència física, que culmina en un estat vegetatiu. Un relat que el mateix autor descriu com ‘un thriller’ amb una progressió dramàtica i narrativa.
No us enganyaré, no és un llibre fàcil. Hi ha un munt de malalties en aquesta vida que ens assetja, però l’Alzheimer és una especialment cruel a la que costa mirar a la cara. Però també és cert en què és una realitat que existeix i que tancar-hi els ulls no ens assegura de cap manera que l’allunyarem de nosaltres o de la nostra família.
“El dia menos pensado” és un llibre valent, punyent, corprenedor, dur, amb moments que emocionen i d’altres que sents com un cop de puny a l’estomac.
Editorial: Alrevés
ISBN: 978-84-15098-42-3
Pàgines: 220 pags
Preu: 18,00 € (ebook: 9€)
Alberto Gimeno va néixer a València i és llicenciat en Filologia Hispànica. Ha publicat poesia (Ascensión de la quimera, València) i traducció (El barco de la muerte de D. J. Lawrence, Madrid). Ha exercit la crítica literària i l'assaig, entre altres mitjans, en La Vanguardia i en les revistes El Viejo Topo i Archipiélago . En 2003 va obtenir el premi de narrativa Blasco Ibáñez per la novel·la La Sagrada Família (Editorial el Algar, València, 2004), escrita en col·laboració amb César Gavela. En 2009 va publicar la novel·la Hotel Dorado (Saymon edicions, Barcelona), distingida amb l'esment especial del jurat en la vintena edició dels Premis de la Crítica Literària Valenciana.
No, Yolanda, no es un libro fácil. Aunque más difícil para mí habría sido no escribirlo, mantener inmóvil esa campana de silencio sobre el desgaste atronador, tanto en el aspecto emotivo como físico, que se ensaña sobre tantos hijos-cuidadores de los enfermos de Alzaheimer.
Gracias por tus palabras.
Alberto.
Gracias Alberto por el comentario y por compartir tus experiencias de manera tan valiente y sincera. Es cierto que sobre ciertas enfermedades se mantiene un incómodo silencio, que cuesta de romper y no sirve de nada no nombrarlas porque siguen ahí.
La novela es dura, de acuerdo. Pero también está llena de humor, de ternura, de compasión, hasta de belleza en la forma en cómo se cuenta. Yo la encontré llena de vida pese a que nos habla de la forma más cruel de la negación de la vida que es la enfermedad del Alzheimer.
Gracias por el comentario Pepa. Estoy de acuerdo en todo lo que dices. Tal vez no lo expresado en la critica, pero comparto contigo que existe esa dosi de humor, de ternura, compasión…el libro emociona por encima de otras muchas cosas.