Autor, guionista, professor i actor impecable des del teatre fins a la gran pantalla. Porta un llarg bagatge en aquest món, de fet sempre ho havia tingut clar que era l’espai on havia de ser, i realment ens regala uns moments fantàstics. El seu recorregut de monòlegs passa per La tigressa i altres històries ­estrenada als 80 i un Shylock de G. Armstrong. Ambdós projectes van ser de gran qualitat a més de rebre un acolliment sensacional. Ara ens torna a enlluernar amb la traducció de Màrius Serra d’un text de Berkoff que engloba la successió de malvats shakespearians: Els dolents (Shakespeare’s Villains).

Manel Barceló entrevista

Explica’ns alguna vivència inoblidable al teatre, una de sorprenent i una de decebedora.

De bones en tinc un munt. De l’època en que feia La tigressa i altres històries de Dario Fo, per exemple. Va ser el meu primer one-man-show i em va donar a conèixer a tota Espanya i a molts països de l’Amèrica Llatina. Vaig participar al Festival de Guanajuato (Mèxic) i la funció va tenir lloc a l’aire lliure en una plaça molt bonica que feia molt de pendent. Al bell mig de la plaça van posar un empostissat que era l’escenari i, per culpa del pendent, les grades del públic les van haver de colocar a una bona distància. Entre els espectadors hi havia famílies amb criatures. Poc després de començar l’espectacle un nen van abandonar el seient i es va apropar a l’escenari, va seure a terra davant meu. Al cap de poca estona tenia tot de nens ocupant l’esplanada seguint admirats i en silenci un espectacle per adults. Em vaig sentir el flautista d’Hamelin. De decebedora no en tinc cap, el teatre fins i tot quan no has aconseguit els objectius, no el visc com una decepció.

Malgrat la teva experiència en el món de Shakespeare, aquest conjunt de successió de personatges com l’has enfocat?

S’havien d’encarnar tots ells pensant en la peça sencera a la que pertanyen. No podia quedar com un actor que recita fragments d’obres de Shakespeare, l’actor s’ha de convertir en el personatge i li ha de donar la dimensió que té a l’obra sencera. Això vol dir que tots ells són diferents, tenen veu diferent, gestualitat diferent i viuen diferents emocions.

Des de l’estrena heu fet algun canvi en la posada en escena, o sinó, faries algun canvi en el muntatge de l’obra?

S’ha ajustat el vestuari i hem canviat l’ordre d’algunes frases, sobre tot al principi que l’exposició dels conceptes era més difícil de seguir. Per la resta, el que ha canviat, ha vingut imposat per la relació amb el públic.

Quin discurs social s’expressa a través de les boques dels més malvats?

Els personatges de Shakespeare sovint s’adrecen al públic i expliquen les motivacions dels seus actes, per tant expressen la seva pròpia humanitat. Tot-hom ha estat temptat de trespassar la frontera entre el bé i el mal. El dolent és algú que la creua i es troba a gust en aquest territori. Trobarà tota mena de justificacions per fer-ho. Iago, per exemple, és tan mediocre que ni tan sols explica perquè vol destruir Otel·lo. Sabem ho fa per gelosia, perquè no suporta els èxits dels altres, però ni tan sols planifica la seva actuació, improvisa i té la sort de cara. Ricard III, en canvi, maquina els seus actes i ho diu clarament: “sóc un monstre, esguerrat, geperut i coix, ningú no valora la meva capacitat, només es fixen en el meu aspecte. Puc, però aconseguir ser rei? I tant! i us ho demostraré” Posa la seva genialitat com a guerrer al servei de la seva ambició i el discurs per convèncer als altres és que ho fa per salvar la pàtria. De personatges com ell al nostre país n’hem patit uns quants. Shylock actua per venjança i té raons molt potents i comprensibles per fer-ho: És agredit, robat, la seva filla renega d’ell i fuig amb un dels seus enemics i tot perquè és jueu, jo l’entenc. A Hamlet també el mou la venjança però és tan maldestre que s’enduu per endavant més d’un inocent amb la qual cosa la seva pretesa noblesa se’n va en orris. El nexe comú de tots ells és que els costa sentir compassió pels altres i, sense compassió, sense empatia i respecte  pel teu entorn,  l’esser humà és molt destructiu.

Manel Barceló a Els dolents

Amb quin dels monòlegs que has portat a l’escenari has après més? O quin t’ha apassionat més?

Fins ara n’he fet tres: La tigressa i altres històries, Shylock i ara Els dolents. Per raons òbvies el primer va ser el que més em va ensenyar perquè va ser amb La tigressa… que vaig investigar per trobar les eines que em permetien enfrontar-me  a aquests reptes. Un cop trobat l’estil, i descobrir que l’havia encertat, es va convertir en la base per qualsevol altre tipus de treball. Amb La tigressa… vaig estar vint-i-cinc anys i es va convertir en un autèntic laboratori. Tenia el mateix material dramàtic del principi però l’anava enriquint amb la meva experiència, tant personal com professional. Quan va arribar Shylock, el nivell d’exigència va augmentar perquè al material més festiu de l’encarnació d’un munt de personatges molts d’ells en clau de caricatura, s’hi afegia els personatges de Shakespeare que havien de ser interpretats rigorosament i amb veritat emocional. Els dolents em demana, a més, que el ventall de personatges shakespearians que hi surten siguin diferents entre ells però que mantinguin aquesta veritat immediata. Tots tres espectacles han sigut apassionants de fer però, és clar, aquell que més t’exigeix és el que més et satisfà.

Shakespeare en l’actualitat. Què n’opines de fer-lo aterrar al temps contemporani? O bé posar-lo en el seu context original és la millor opció?

No tinc res contra l’estètica contemporània, segurament és més agradós veure un Hamlet interpretat per un actor en pantalons texans que calçat dins d’unes malles ridícules. El que que em pot fer qüestionar un muntatge és quan la reinterpretació canvia l’essència de l’obra i ja no és la història el que importa si no una visió absolutament allunyada, justificada a base d’efectes. Quan el text de Shakespeare es converteix en un pretext.

Manel Barcelo Els dolents

Com valoraries l’escena catalana actualment quant a nivell i quant a proposta creativa?

El nivell dels intèrprets i dels directors no ha fet més que pujar, els dramàturgs catalans també han aconseguit ser cada cop més presents als escenaris. El nostre problema com a cultura és que no tenim una base forta. El sector depén de factors que poca cosa tenen a veure amb la creativitat: l’economia, la política cultural d’acció a curt termini.

Amb qui t’apassionaria treballar i encara no ha sorgit l’oportunitat de fer-ho, tot i el teva extensa trajectòria?

No sóc gaire mitòman i he treballat amb gent molt i molt bona: Ramon Simó, Xavier Albertí, Carme Portaceli, J. A. Ortega, Stavros Doufexis i un llarg etcètera. Hi ha directors que em venen al cap i penso: “Óndia, m’agradaria…” però bé, ja posats a demanar, m’agradaria treballar amb Peter Brook.

I per acabar, are you a villain?

I hope not.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies