Només fa una setmana que l’Atlàntida Film Festival rutlla a través de filmin.es, i ja podem dir que és tot un èxit. Les xifres parlen de més de 15.000 visionats, el que suposa un increment del 500% respecte les dades definitives de la 1ª edició del Festival. Nosaltres us portem la primera de les revisions dels títols que intervenen. La primera part de les nostres impressions dels films de la secció més internacional, la secció Atlas.

Alps

Cartell d'"Alps"

Estrenada en els cinemes aquest cap de setmana, Alps ha estat l’escollida per inaugurar el Festival. Només va estar disponible fins diumenge passat i va ser la més vista de totes. Dirigida per Yorgos Lanthinmos el film es va endur el premi al millor guió al festival de Venècia.

Si amb el seu anterior film, Canino (2009), Lanthinmos es va guanyar el títol d’”Autor de cinema”, amb Alps queda clar que pretén conservar-lo. Ambdues pel·lícules comparteixen l’estètica freda, el to satíric i l’absurd com a base argumental. Però si a Canino se’ns mostrava a una família que viu en un món fictici apartat de la realitat, a Alps els protagonistes intentes escapar de la realitat simulant unes vides alienes. El guió, com a Canino, està co-escrit entre Lanthinos i Efthymis Filippuu, i ens presenta una mena de companyia teatral “entrenada” a mode olímpic per a la suplantació. La crisi ofega i ells han vist el el dolor dels altres el seu mitjà per tirar endavant la seva idea de negoci. Ells suplanten els teus éssers estimats difunts a un preu ajustat.

Un escenari prou absurd que a través d’un minimalisme grotesc ens condueix a una idea més global, la de l’absurd social, en la que suplantar altres persones no només és una manera de guanyar-se el pa sinó també un alleujament existencial. Una estranya pel·lícula que juga al desconcert, gairebé un joc de mentides, al que potser no tot el públic estarà disposat a jugar. I.Z.P.

Unmade Beds

Cartell de'"Unmade Beds".

Alexis Dos Santos dirigeix Unmade Beds, un film tan underground com ell mateix. Nascut a Argentina, criat a la Patagònia, va estudiar arquitectura a la seva ciutat natal, Guió a Barcelona i Televisió a Londres. Tot un trota-mons que segurament ha deixat tants llits sense fer com Axl, el protagonista d’aquesta la seva segona pel·lícula. Axl (interpretat per Fernando Tielve) arriba a Londres des d’Espanya amb la intenció de retrobar-se amb el seu pare que el va abandonar quan era petit i acaba sent un nòmada que habitació rere habitació acumula multitud de noves (i mes o menys efímeres) amistats. De fet la pel·lícula explica també una segona història que pretén ser paral·lela, la de Vera, una Belga descoratjada que no para de topar-se amb el que sembla serà protagonista del seu nou romanç.  En definitiva un erasmus-film que destaca pel seu to underground, que es fa palès tant en la seva fotografia “instagràmica” com en un ritme derivat d’un pressupost-sota-mínims que es pren de bandera, però que no arriba a emmascarar les seves debilitats, que no són poques. I.Z.P.

The Swell Season

Cartell de "The Swell Season"

Glen Hasard i Markéta Irglová es van donar a conèixer al món amb la pel.lícula Once, que els dos van protagonitzar al 2006 i per la que van guanyar l’Oscar a la millor cançó pel tema Falling slowly, entre un munt d’altres premis. La historia d’amor d’aquest irlandés i aquesta inmigrant txeca units per la música, va traspasar la pantalla i Glen i Markéta es convertiren en parella sentimental a més d’artística. Anys més tard, The Swell Season ens retrata en forma de documental rodat en un pulcre i íntim blanc i negre els dos anys de concerts que va emprendre la parella a l’estela de l’èxit de l’Oscar. El trio de directors format per Nick August-Perna, Chris Dapkins i CarloMirabella-Davis s’apropen al procés de creació musical, als seus conflictes familiars i, sobretot a la manera com una fama inesperada els va afectar de manera ben diferent: a ell fent realitat allò que sempre havia volgut i a ella posant-li a sobre una presió que no va saber manegar tant bé. Tot plegat els va acabar afectant com a parella, tot i que el seu amor per la música sempre va prevaldre per sobre de tot. The Swell Season és un film ideal pels fans de la música folk dels seus protagonistes, i una cinta que reflexiona sobre tots aquests temes d’una manera personal i tendra, que ens acosta a una manera d’enfrontar-se a la fama i a la composició de cançons molt més sencilla i sincera que les de les grans estrelles del rock que estem més acostumats a veure als documentals musicals. I.M.

Cold Weather

Cartell de "Cold Weather"

Cold Weather és un thriller que es queda a mitges i una pel·lícula indie amb ganes de donar el salt. Ens recorda a Brick, la fantàstica pel·lícula de Rian Johnson, però és queda per sota a causa d’una certa indefinició. És una producció que navega entre dues aigües i que, tot i que no acaba de donar el màxim en cap de les dues, és un producte intel·ligent i atractiu que convenç i emociona. Doug deixa els seus estudis i marxa a viure amb la seva germana, Gail, a Portland. Allà treballarà a una fàbrica de gel, es farà amic d’en Carlos i es retrobarà amb una antiga amant, Rachel. Però Doug veurà com tot canvia quan es vegi involucrat en una estranya trama que inclou diners i codis criptogràfics i que revolucionarà la seva vida convencional i poc satisfactòria. Rodada amb mitjans limitats però amb un gran sentit estètic, Aaron Katz viu en l’eterna contradicció de ser fidel a una història independent, un slice of life amb bons diàlegs i que reivindica la importància de la quotidianitat, i de donar vida a un thriller més complex. En aquesta contradicció guanya l’esperit indie, ja que el thriller no resulta ser res més que un McGuffin i el que importa és el que senten els personatges i com viuen interiorment aquesta aventura que ells mateixos s’han muntat en el seus caps. Katz reivindica afegir una mica d’emoció en les nostres pròpies vides i ho fa amb una pel·lícula molt bonica,  amb una música esplèndida però que, en acabar, ens fa preguntar-nos si no podria haver aprofundit una mica més. Punts negatius a banda, una producció a reivindicar. D.F.

Small Town Murders Songs

Cartell de "Small Town Murders Songs"

A Small Town Murder Songs el brutal assassinat d’una dona sacseja un petit poble i especialment, a un veterà agent de la llei amb un passat poc clar que s’ha d’enfrontar al seu primer cas d’assassinat.  El film dirigit per Ed Gass-Donnelly ha recollit un bon nombre de premis i bones critiques per on ha passat i ens transporta a un petit poble on un fet no habitual i violent altera la seva monotonia.  La investigació del crim i la recerca del culpable posarà de manifest que no és tant pacífic com sembla i que la violència que hi ha amagada i silenciada és molta.  Small Town Murder Songs transmet de manera creixent i eficient una atmosfera asfixiant i malaltissa fins a la captura del culpable, un fet que no soluciona tot el que allà s’hi cou. L’assassinat i la seva resolució és només una excusa per mostrar-nos una societat on la violència es troba soterrada pel silenci i on volen creure que la redempció de la religió pot fer canviar la veritable natura de les persones.

Amb Peter Stormare, un habitual interpretant dolents en els films dels Cohen, com a protagonista principal al costat de Martha Plimpton (Goonies) i Aaron Poole Small Town Murder Songs destaca per les seves interpretacions, la seva realització acurada, una esplèndida fotografia i una impactant banda sonora centrada en cors religiosos mesclats amb d’altres ritmes. Amb tot algun “però” al film i és la seva intencionada foscor sobre el passat del personatge central, aquest policia de violència continguda i explosiva manté a l’espectador una mica massa a distància i en certs moments l’allunya excessivament de la trama amb el perill de perdre del tot l’interès.  Small Town Murder Songs és un film que us recordarà a Lynch i el seu Twin peaks, que us reemetrà als Cohen i al seu Fargo i No es país para viejos o la més recent, Winter’s Bone. Y.A.

Bellflower

Cartell de "Bellflower"

Una història d’amor en un entorn d’inspiració apocalíptica és el que ens ofereix Bellflower, pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Evan Glodell. Woodrow i Aiden són dos amics que es dediquen a modificar vehicles i a construir armes. Aquesta vida plàcida canviarà quan Woodrow conegui i s’enamori de Milly, iniciant una història d’amor que previsiblement no tindrà un final feliç i acabarà iniciant un apocalipsis incontrolable. Glodell relata una història de desamor amb una ambientació clarament inspirada per les pel·lícules post-apocalíptiques, Mad Max en particular. La història comença interessant però ben aviat va embogint de manera descontrolada i resulta una mica increïble en el terç final de la pel·lícula. La narració, desordenada, amb ritme i poc convencional, és un dels punts forts de la producció però el conjunt queda massa descompensat per una història poc equilibrada i unes interpretacions que no estan a l’alçada, en especial la del mateix Glodell. Tot i així, un experiment interessant que ens deixa amb ganes de seguir la carrera del director. D.F.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies