Des del 21 de març i fins el 29 d’abril la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es converteix en «can Reixac» per acollir entre les seves parets a “Rei i senyor”, una obra de l’empordanès i modernista Josep Pous i Pagès, rescatada de l’oblit. Parlem amb el seu director, Toni Casares, membre fundador i director artístic de l’Aula de Teatre de la UAB i membre del Consell d’Assessorament Artísstic del TNC des de la temprada 2005/2006.

Toni Casares

“Rei i senyor” recupera el text de Josep Pous i Pagès, per portar-lo a escena per primera vegada des de la seva estrena l’any 1918. On estava amagada? I què fa que decidiu recuperar-la?

Molt possiblement l’obra s’ha anat representant en el context del teatre amateur, però no s’havia representat més en teatre professional. Com en tants i tants altres casos, l’obra editada està exhaurida i no s’ha reeditat; per tant, costa molt de trobar-la si no és a través de biblioteques especialitzades. El TNC té, entre d’altres objectius, el de revisar permanentment el repertori d’obres teatrals catalanes i anar comprovant-ne la vigència en cada moment. La lectura de Rei i Senyor ens va agradar i ens va atrapar des del primer moment i vam saber que funcionaria per als espectadors d’avui.

Com és el procés de recuperació d’una obra d’aquestes característiques?

Hi ha una feina essencial de dramatúrgia (que en aquest cas l’ha assumida en Pere Riera) que consisteix a revisar alguns aspectes de l’escriptura original, eliminar redundàncies, potenciar personatges, actualitzar lleument ritmes i expressions per fer l’obra més adequada als hàbits de recepció teatral contemporanis.

La seva metodologia com a director s’ha hagut d’adaptar d’alguna forma al text?

No tinc una metodologia prefixada. Me n’invento una de nova cada vegada en funció de l’obra o el projecte que vull muntar. Potser el més significatiu d’aquest procés ha estat el potenciament de la confiança dels actors envers l’obra, superant prejudicis i complexos que encara existeixen envers el teatre clàssic català.

Si poguéssim comparar la versió estrenada l’any 1918 i la que aquests dies ocupa la Sala Petita del TNC, quines conclusions es podrien treure?

Òbviament no vaig poder veure la versió de 1918, però la meva il·lusió és que si l’autor veiés la versió d’avui en quedés content i no se sentís gens traït per la nostra lectura. Evidentment que l’estil interpretatiu i les formes escèniques són diferents però estic segur que hem sabut mantenir allò essencial sense que, per això, l’obra deixi d’emocionar els espectadors.

"Rei i Senyor" en escena.

Recuperació de la tradició teatral catalana. Una acció molt lloable, que no obstant i a priori sembla hagi de tenir uns resultats adreçats a un públic molt restringit. És així?

En absolut. Més aviat al contrari. L’obra està funcionant molt bé per a tot tipus d’espectadors. Més grans i més joves; més avesats a veure i a fer teatre o menys. Estem davant d’una història de sentiments, amb un rerefons ideològic i moral molt clar, ben construïda i ben explicada que permet la creació d’expectatives i la identificació amb els personatges.

Unes setmanes abans de l’estrena de “Rei i senyor” comentava que estava vivint amb una tranquil·litat poc habitual aquests dies previs a la gran data. Ara que ja heu estrenat, com estan els ànims?

Estic especialment content de com ha anat el procés i del resultat final. Veig els actors contents de venir a fer la funció, amb ganes de fer-la perquè noten que arriba bé als espectadors, que els emociona i els agrada.

Quina està sent la reacció del públic?

El teatre està força ple i la gent en surt encantada. Què més es pot demanar?

Com és viu rere el teló aquesta tensió que s’acumula sobre l’escenari (i al pati de butaques) a “Rei i senyor” a mesura que avança la trama?

Les funcions rere l’escenari són molt diferents del que l’espectador s’imagina. Un cop passades les primeres representacions, quan ja no hi ha tants nervis, és molt bonic de veure els actors concentrats però relaxats a la vegada, esperant cadascú la seva escena. Com que aquesta obra llisca molt bé i la trama està molt ben encadenada, els actors passen l’obra entre cametes, la majoria no se’n van al seu camerino a esperar que els toqui. Això ajuda a que la funció es mantingui molt viva i que cada representació tingui els seus propis matisos.

Quimet Pla, Lluís Soler i Pep Cruz, en una imatge promocional de "Rei i Senyor"

Grans Lluís Soler i Quimet Pla, així com tot el repartiment, al que felicito des d’aquí. Com s’ha escollit el càsting?

Des del primer moment vaig voler disposar de tres grandíssims actors pels tres personatges d’edat de l’obra (Lluís Soler per l’Andreu, Quimet Pla per l’oncle Ventura i Pep Cruz pel pastor), i vaig tenir la sort de poder comptar amb els tres que m’havia imaginat d’entrada. El mateix em va passar amb la Roser Camí pel personatge d’Eugènia. Després calia trobar actors joves capaços de plantar cara (de “trepitjar fort i sense por”) davant d’ells. I, finalment trobar la resta del repartiment. Els directors acostumem a veure molt de teatre per conèixer com treballen els actors i poder escollir amb coneixement de causa. De tota manera, aquesta vegada vaig fer alguna prova prèvia a algun dels actors per acabar d’estar-ne segur.

Els seus projectes de futur immediat continuaran en aquesta línia recuperadora?

Espero que continuï havent-hi una mica de tot. Teatre contemporani i també una mica de teatre clàssic. Confesso que m’agrada contribuir a donar a conèixer nous autors o autors antics poc coneguts pel gran públic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies