Quatre anys després d’estrenar el seu primer llargmetratge (‘Shotgun Stories’), Jeff Nichols torna per embarcar-nos en un viatge al centre de l’esquizofrènia paranoide amb ‘Take shelter’, pel•lícula premiada per la crítica la passada edició del Festival de Cannes.
Protagonitzada per un actor en alça com Michael Shannon, en aquesta ocasió ens trobem davant d’un humil treballador que viu al camp amb la seva dona i la seva filla, i que pateix terribles malsons on es veu atacat per elements o persones que l’envolten. No obstant això, no és ell qui brilla a la cinta (de fet el veiem amb certs problemes per abordar un perfil massa complex o no gaire ben escrit), sinó una Jessica Chanstain que, amb menys escenes, destil•la bastant més credibilitat que la seva parella de ficció.
Val la pena aturar-se en l’escena en què el personatge se sincera amb la seva dona sobre els seus problemes. Els temps i diàlegs estan cuidats. Gran encert l’elecció del búnquer com a símbol metafòric de l’aïllament al qual es veuen sotmesos els qui pateixen problemes esquizofrènics.
El pitjor de ‘Take shelter’ no és que es desinfli, sinó que mai arribi a prendre l’aire suficient per formar alguna cosa definida. Malgrat que aconsegueix amb escreix l’atmosfera de la malaltia i que s’hi respiri folgadament durant els minuts posteriors al descobriment de la veritable psique del protagonista, el film es fa avorrit i difícil d’assimilar. El resultat no és tan sòlid com s’espera al principi.
A més d’estar plena de pèssims enquadraments, la nova pel•lícula del director d’Arkansas arrossega un ritme pesat i un conflicte que amaga menys misteris dels que suggereix. Passant per alt alguns paranys narratius petits i insignificants del guió, la pel•lícula malgasta energia en el seu tram final, quan ja és massa tard per un espectador que toca fons abans que el protagonista i que molt probablement porta una bona estona pensant en altres assumptes que li provoquen menys maldecaps.
Envía una resposta