Grupo 7
4Valoració

Un grup de policies a una Sevilla preparant-se per l’Expo-92 protagonitza la nova pel•lícula d’Alberto Rodríguez (“After”, “El factor pilgrim”, “7 vírgenes”, “El traje”).Aquest és el punt de partida i final, perquè la pel•lícula aporta poc més.

Aquesta pel•lícula ens explica la història del Grupo 7, un grup de policies de Sevilla que ha de netejar de drogues la ciutat mentre es duen a terme les obres de l’Expo’92. Al llarg d’una sèrie d’anys anirem veient com lluiten amb tots els mitjans per treure camells de la circulació, tant legals com els no tant legals.

Mario Casas (“Tres metros sobre el cielo”, “Carne de neón”, “Fuga de cerebros”, a banda de televisió), sensació entre les adolescents, protagonitza aquesta pel•lícula juntament amb Antonio de la Torre (“Balada triste de trompeta”, “Gordos”, “Primos” entre d’altres). Així com el segon ofereix una actuació sòlida i continguda, expressiva en el seu hieratisme, el primer malgrat intentar-ho, no aconsegueix transmetre amb el seu treball. Sembla que es pensi que pel fet d’estar amb cara de pal la major part del metratge aporti rotunditat al personatge i no és així. No es troba còmode, o no es veu prou guapo, o el protagonisme li pesa com una llosa, o el personatge li va gran o s’ho té molt cregut i es pensa que amb la seva presència ja n’hi ha prou. El cas es que el personatge malgrat suposem que porta molta càrrega interior, no la veiem per enlloc.

Grupo 7 Mario Casas

El director pretenia fer una pel•lícula tant física com de personatges. Desafortunadament, es queda bàsicament en el primer aspecte, perquè el desenvolupament dels personatges és molt superficial. La part física ocupa la major part de la narració, amb violència extrema molt reiterada i potser no tant necessària, seguida de persecucions repetides fins a la sacietat. Això sí, malgrat que són redundants, estan rodades amb eficàcia. La part de personatges flaqueja per totes bandes. Des de personatges plans (dos dels 4 integrants del Grupo 7 són pràcticament paròdics), a personatges desaprofitats per anecdòtics (realment Inma Cuesta (“Aguila Roja”, “Primos”, “La voz dormida”) només es mereixia 4 escenes i poc més de 20 frases? I la Caoba? I el confident?). Errors de guió, com aportar informació que aparenta ser crucial i no torna aparèixer o que té incidència zero en la història (que pinta la diabetis del protagonista?), a històries molt trillades (el poli que acull a la drogata per redimir les culpes, el que s’enamora de la puta, el que perd la família per la feina, el polític que pressiona, el que es penja medalles…). La relació entre els polis que conformen el grup també és confusa: qui mana a qui? realment són col•legues? i fins i tot, que ens aporten?. Potser un únic mèrit és el de la recreació dels anys 80, viatge en el temps que últimament la industria audiovisual fa sovint, ja sigui estètica o cronològicament (“Drive”, “Life on Mars” entre d’altres).

Grupo 7 Mario Casas

En definitiva, un garbuix enorme que fa que acabis amb empatia nul•la per cap dels personatges, esperant que s’acabi ja d’una vegada una pel•lícula que saps que oblidaràs, amb una mica de sort, així que s’encenguin els llums de la sala.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies