Directe de la imaginació del Dr.Seuss ens arriba “Lorax, a la recerca de la Trúfula perduda”, l’adaptació del seu conte de 1971 al cinema d’animació en 3D a càrrec dels de la Illumination Entertainment, els artífexs de “Gru, El meu dolent preferit”. La història d’un nen que per impressionar la xicota dels seus somnis ha de trobar un arbre trúfula, una missió difícil tenint en compte que es consideren extingits. En el procés de recerca coneixerà la llegenda de Lorax, una estranya criatura que vetlla per protegir la natura.
No és el primer cop que l’imaginari del Dr. Seuss serveix de base a la productora de torn per fer la seva pel·lícula. El gato, El Grinch o Horton, són alguns exemples no gaire afortunats. Lorax, a la recerca de la Trúfula perduda no és una excepció. I és que sembla que encara no han trobat la fórmula d’èxit per captar l’esperit dels contes del Dr. Seuss a la gran pantalla.
Chris Meledandri, fundador de la Illumination Entertainment, curiosament va ser un dels supervisors d’una d’aquestes adaptacions, potser la més decent (Horton), quan encara era president de la 20th Fox Animation. Meledandri ha reunit tota la tropa responsable de Gru, el meu dolent preferit, el primer èxit de la productora, i únic considerant la poca repercussió del poc encertat invent que va suposar el seu segon treball Hop. Així, repeteix amb director (Chris Renaud) i guionistes amb l’esperança d’aconseguir recuperar el focus d’atenció en un mercat el que encara només hi ha ulls per Pixar, Dreamworks o Fox, amb salvades excepcions.
De fet, visualment la pel·lícula és molt atractiva. Les textures, els colors, el disseny de personatges i de tot el que els envolta resulta de gran bellesa. L’equip creatiu en aquest sentit ha sabut captar i adaptar molt bé l’esperit de Dr. Seuss, que d’altra banda s’ha de reconèixer que resulta molt inspirador: el paissaitge bucòlic del Vall Trúfula, amb els seus cignes, els harmoniosos cantapeixos i aquella mena d’Ewoks que reben el nom de barbalutosos.
Però el que fa especial l’obra del Dr. Seuss no és solament el seu particular món visual, sinó també el narratiu. Un món extra-sensorial al que se’ns convida a entrar a través d’una prosa que arreplega el nostre imaginari per afegir-lo a una d’aquestes equacions en que el resultat és més gran que la suma de les parts. L’adaptació que ens ocupa falla en aquest punt, estirant massa una trama que no aguanta 90 minuts, i menys considerant que han errat els punts que es suposa havien d’aguantar una l’estructura tan inestable com aquesta. De què serveix fer un món tan fantàstic si després dona la impressió de que tot és façana? Personatges que acaben resultant insulsos capficats en una trama que avança de manera simple, per no dir ximple. Una trama que té un bo, bonic i verd missatge, però res més. Tot gira al voltant del missatge, i gira tant que cansa, sobretot si tens més de cinc anys.
Paraules del Dr. Seuss l’any 1960: “La lectura i el pensament dels nens són la pedra angular en la que es recolza aquest país per aixecar-se. En aquesta època de tensió i confusió, els escriptors han començar a adonar-se de que els llibres infantils tenen un potencial major per el bé i el mal que qualsevol altra forma de literatura en aquesta terra.” Mig segle després les coses continuen igual de tenses i confuses i sembla que els de Illumination Entertainment s’han aplicat el conte. El problema és que el seu conte no s’adapta als nous temps, i “Lorax, a la recerca de la Trúfula perduda” es sembla, en estructura i enfocament, al pitjor cinema propagandístic d’èpoques encara més llunyanes. Menys mal que el missatge és un altre.
Per cert, no he parlat de Danny DeVito, que posa la veu al personatge de Lorax i ho fa en cinc idiomes, incloent el castellà, però tampoc cal parlar-ne gaire. I és que poc aporta ni a la història ni al personatge. El tema no passa d’anècdota.
Envía una resposta