L’editorial Empúries ha publicat recentment “Tot” de Kevin Canty, una interessant novel·la i un fantàstic catàleg de sentiments i emocions. Ens hem posat en contacte amb l’escriptor per parlar de la seva obra, la seva escriptura i els seus projectes més immediats.
Els personatges de Tot viuen en un territori que estimen però que a estones els agradaria deixar enrere. Al llarg de la novel·la també es pregunten “Com hem arribat fins aquest punt?”. És la perpètua insatisfacció de l’ésser humà un dels temes principals que volia reflectir en la novel·la?
Crec que això ve de la meva pròpia experiència vital en el moment en que estava escrivint la novel·la. Quan era més jove, pensava que quan arribés a la part adulta de la meva vida tot es mantindria durant un temps – aconseguiria un treball, em casaria i tindria una vida familiar estable, i així successivament. Després, en els primers anys de la cinquantena tot va canviar, es va desencadenar l’infern. El meu pare va morir, el meu matrimoni es va trencar, em vaig veure embolicat en una nova relació molt apassionada però que estava condemnada al fracàs, i a través de tot això la meva relació amb la família i els fills es va capgirar. Va ser sens dubte un moment interessant però desconcertant en molts aspectes. Crec que els meus intents de comprendre la meva pròpia vida es reflecteix en les preocupacions del llibre.
L’amor és un tema important en la novel·la, però és un amor dur, trist que no fa feliços els personatges. Per què ha decidit retratar aquesta imatge amarga i dolorosa de l’amor?
M’agradaria no donar una imatge tan negativa – en realitat crec que l’amor pot ser una força poderosa per a la felicitat, però també crec que pot tornar-te boig. En realitat tinc un renovat respecte per la capacitat de l’amor a l’hora de canviar-te la vida, però no la classe d’amor que apareix a les targetes de felicitació, ple de cadells de gos i cors de color rosa. És cert que hi ha aquests personatges es trobem amb situacions molt doloroses però també moments de felicitat, espero.
Al final de la novel·la, les històries principals arriben a un cert nivell de tancament. Pensa en el futur dels seus personatges? Considera l’opció de tornar a les seves vides i escriure un altre cop sobre ells?
Hi ha un personatge de la meva primera col·lecció de contes, Kenny Kolodny, que va tornar a ser el personatge principal de la meva primera novel·la, Into the Great Wide Open. Des de llavors, l’he recuperat en una parell d’històries més, per veure què es portava entre mans. Mai sé el que puc estar escrivint en un futur, però seria estrany per a mi retornar a aquests personatges. A banda del Kenny, no ho he fet més. En canvi, sí que penso en ells.
Ens podria parlar de l’estructura de la novel·la? No hi ha capítols, dedica fils separats, de vegades molt breus, per a cada personatge,… Com decideix l’estructura dels seus llibres? És un procés conscient abans de començar a escriure?
És molt més instintiu/intuïtiu, en el meu cas. Tota la meva escriptura comença improvisant, en un punt que normalment no arriba a la versió final del llibre. Tot el que necessito és una idea que tingui una mica de vida. Llavors em poso a escriure i, a mesura que ho faig, la imatge dels personatges a poc a poc comença a prendre forma, i després una idea del que podria ser important per a ells, del que estan tractant d’aconseguir, i així desenvolupo la trama del llibre. Simultàniament inicio un diàleg intern per trobar la forma: ha de ser en primera persona? En tercera? Les altres característiques que identifiques — la relació entre els fils narratius- venen com a resposta del meu desig que la narració no s’aturi quan es passa d’un personatge a un altre.
Les descripcions són un element important a la seva novel·la. Com és d’important el paisatge per la història? I per a vostè en el seu treball diari? Té un lloc especial per a escriure?
Ja! Escric en el meu dormitori, amb una vista del gos del veí. Però jo escric sobre la gent que estima el seu entorn, que se sent orgullosa de la bellesa natural que els envolta. Crec que aquesta és una de les raons que explica l’atracció que la gent sent per l’oest americà: la dosi diària de bellesa. Aquestes són les persones que tracto de reflectir en la meva obra.
La novel·la té un to que em va semblar molt cinematogràfic. Ha pensat en adaptar el seu treball a altres mitjans? Considera que el cinema o la televisió són fonts d’inspiració?
Tracto de mantenir-me allunyat de les històries que podrien ser millor explicades en una pel·lícula. L’escriptura és una eina molt poderosa per al desenvolupament de la realitat humana, reflecteix el món tal com es filtra a través de la consciència individual amb la història, les idees, els desitjos i els pensaments establerts. Tinc moltes ganes de quedar-me a aquest món intern, perquè la història passa allà, i deixar les persecucions de cotxe i els trets als professionals.
No és una crítica contra el cinema, per cert, que jo adoro. Però es requereix d’un gran geni (estic pensant en el Fellini de 8 1/2) per representar la vida interna. El cinema sembla més adequat per a l’acció externa.
Llegint crítiques i comentaris sobre el seu treball, he trobat referències contínues a Raymond Carver. Què pensa vostè sobre aquestes comparacions? És Carver un dels seus escriptors favorits?
M’encanta Carver des del temps en què jo m’estava formant com a escriptor, i encara tinc un enorme respecte per ell. Em sento afalagat per la comparació, però en realitat no em sento com si el meu estil fos igual que el d’ell. M’encanta la seva concisió, exactitud i la moderació. Però sempre he necessitat que succeeixi alguna cosa més en les meves històries, sempre he confiat més en l’esdeveniment i les seves conseqüències.
Crec que vostè ha estat professor a seminaris d’escriptura. Pot comentar-nos el primer consell que li donaria als nous escriptors?
Jo sóc un fonamentalista en això i sempre els dic que han d’escriure més. També toco la guitarra i sé que si practico una hora al dia em surt millor i si no ho faig, empitjoro. No és diferent amb l’escriptura. Has de sentir-te còmode, tenir les eines ben a prop de manera que quan una idea aparegui, tinguis molt clar el que has de fer. És un món complex, el de l’escriptura, i la majoria de la gent necessita molt de temps per aprendre. Però la pràctica és el que ajudarà a escurçar aquest procés.
Ens pot recomanar un llibre que estigui llegint actualment? Quins són els teus projectes actuals?
Una resposta de dos per un: actualment estic disfrutant d’un any sabàtic a Tucson, Arizona, i estic treballant en un nou recull d’històries curtes. Escric cada dia, diverses hores al dia, i la regla que m’he imposat és que cada vegada que em trobi avorrit o frustrat amb la meva feina, la deixo de banda i em poso a llegir una història curta sorgida de la ment d’un gran escriptor. Actualment al “prestatge dels genis” tinc Las lunas de Júpiter d’Alice Munro, històries de William Trevor, Escapes de Joy Williams, les històries d’Isaac Babel i, sí, De que hablamos cuando hablamos de amor de Carver. També tinc algunes obres de Katherine Mansfield, Eudora Welty i Tolstoi per completar el grup. Tot un còctel!
Envía una resposta