Rei i senyor
9Valoració

Des del 21 de març fins el 29 d’abril la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es converteix en «can Reixac» per acollir entre les seves parets a “Rei i senyor”, obra de l’empordanès i modernista Josep Pous i Pagès. Una obra rescatada de l’oblit no representada des de que l’any 1918 s’estrenà al teatre Romea.

Rei i senyor mostra la tragèdia domèstica que gira entorn del conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent autoritari lligat a les seves terres i el seu prestigi, i la seva filla Remei, condemnada a casar-se amb l’home que no estima per interessos familiars. Una mort en vida per la Remei que farà trontollar les parets de Can Reixac i qüestionar els seus ciments. Argument que sintetitza de forma bastant clara una de les preocupacions del modernisme: l’auto-realització de l’individu enfront el determinisme de l’entorn.

Teatre “clàssic” pur i dur, qualitats que es posen de manifest ja en el primer acte en el que se’ns presenta un tema que sembla ja trillat, en un català que sona macarrònic i una posada en escena sospitosament correcta. Sensacions que desperten aquelles que molts de nosaltres sentíem quan érem nens i no ens quedava altra que seguir aquelles feixugues i mal enfocades classes de literatura amb resignació.

Aviat però, aquelles sensacions desapareixen per crear-ne de noves i més fortes, en el que els adjectius pur i dur obtenen el significat que es mereixen. El tema condueix a les emocions, el català “macarrònic” aporta l’èmfasi i la “correcta” posada en escena impregna de significat tota l’obra. Una obra que avança com ho fa la seva intensitat, de forma exponencial. Que t’atrapa en un segon acte tens i no et deixa anar fins un acte final d’infart. Per no parlar del final, impactant, dels que et posen la pell de gallina fins i tot quan els recordes.

"Rei i Senyor" al TNC.

S’ha d’agrair doncs que el TNC hagi recuperat l’obra de Josep Pous i Pagès, però sobretot s’ha de reconèixer també la bona feina que hi ha darrera d’aquesta recuperació. Des de la direcció de Toni Casares, la dramatúrgia de Pere Riera o la magnífica escenografia de Max Glaenzel, la seva recreació de Can Reixac impressiona a primera vista i acaba convertint-se fins i tot en un dels personatges més importants de l’obra. I recuperant els adjectius de pur i dur, el collage interpretatiu que sobre l’escenari creen els seus actors. Collage en el que destaquen les magnifiques aportacions de Lluís Soler i Quimet Pla, convertits en germans de sang gangrenada a les venes. Les seves interpretacions són fortes com ho són els seus personatges, però no eclipsa un repartiment en estat de gràcia (o “estat de drama” segons com es miri), que inclou a Roser Camí (la mare), la Sara Espígul (la filla), en Carles Romero (el fill) o en Pep Cruz, que es reserva un paper petit però molt agraït.


Es pot veure a: Sala Petita del TNC
Text: Josep Pous i Pagès. Dramatúrgia de Pere Riera Sala Petita
Intèrprets: Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montser Garcia Sagués, Quimet Pla, Auna Ripol, Carles Romero, Lluís Soler.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies