L’actor britànic Paddy Considine (’24 Hour party people’, ‘El ultimàtum de Bourne’, ‘En América’) s’apunta a la llista d’intèrprets que fan el salt a la direcció de llargmetratges amb “Tyrannosaur”, una pel.lícula crua que es centra en dos personatges maltractats per la vida buscant una llum d’esperança per redimir-se.
Renombrada aquí com ‘Redención’, l’opera prima de Considine s’ha passejat amb èxit per festivals de tot el món abans d’aconseguir fer-se un forat a les pantalles i li ha reportat ja un bon grapat de premis com el BAFTA i el British Film Award al millor realitzador novell o dos premis al festival de Sundance de 2011.
‘Tyrannosaur’ encaixa en la llarga tradició del cinema independent britànic dedicada a composar retrats socials partint d’uns pocs personatges petits i històries íntimes que expliquen sense concessions les foscors i poques llums d’esperança en les vides corrents de la seva gent.
Considine comença la seva història amb un acte de brutalitat: Joseph, un alcohòlic violent i atrapat en una espiral d’autodestrucció, torna a casa després d’una nit de borratxera i apallissa el seu propi gos fins a matar-lo. Així marca l’inici del camí en què acompanyarem aquest personatge iracund i antipàtic que ha renunciat a establir qualsevol lligam amb ningú. Però un dia per casualitat coneix la Hannah, una dona que porta una petita botiga, maltractada pel seu marit i amparada en el fervor religiós que tot i el seu propi drama personal li oferirà a Joseph una petita escletxa cap a l’amor, la compassió i la redempció.
Peter Mullan i Olivia Colman, també multipremiats pel seu treball, són els encarregats d’interpretar aquests personatges ensorrats i ferits que intenten tirar endavant a pesar de tot. Considine descarrega en ells dos tot el pes d’una història que no fa us d’artificis, gaires més personatges ni escenaris que les seves cases i la botiga. I ells responen abordant uns papers durs que resolen amb gran credibilitat.
La seva relació, que comença plena de recels i evoluciona cap al suport i la comprensió mutues, li serveix al director per parlar-nos del fàcil que és caure en un pou i el difícil que és sortir-ne, de la violència de gènere, de l’aïllament social o de la capacitat d’evasió que poden proporcionar una ampolla o una estampa de Jesús.
Temes gens fàcils que Considine exposa de forma sincera i despullada en un film sencill i cru que, amb estil i intencions totalment indies, parla de realitats sense embuts i a la vegada fer-nos veure que fins i tot en les pitjors situacions hi ha lloc per un raig de llum.
Envía una resposta