Entrevista a Marina Espasa – La Finestra Digital

Després de treballar en programes com “Saló de lectura” o “L’hora del lector”, ha decidit creuar la línia i passar de donar la seva opinió sobre obres d’altres a presentar-nos la seva primera obra “La dona que es va perdre”.

Quin va ser el detonant que la va motivar a donar aquest salt?

Quedar-me sense feina! No és exactament així, perquè feia molt temps que treballava en la idea i l’estructura general de la novel•la, però sí que és cert que, a mitjans 2011 vaig quedar “alliberada” d’haver de llegir dues o tres novetats cada setmana, i aquest fet em va ajudar a concentrar-me en la meva novel•la i acabar de donar-li la forma definitiva.

Com se sent una critica de llibres enfront les possibles critiques dels seus col•legues?

Com un peix fora de l’aigua, és clar! Les llegeixo amb molta curiositat i molt respecte i, de moment, m’han estat molt favorables, cosa que m’omple d’orgull, i que no deixa de ser una sort, un copet a l’espatlla després de molts anys de feina.

De quin col•lega del món de les lletres ha rebut la critica més emotiva?

Totes ho han estat, en certa mesura! Cada crític incideix en un aspecte diferent, i això té a veure amb la seva personalitat, de ben segur, i ho dic per experiència pròpia com a crítica.

Aquest serà el seu primer Sant Jordi com a escriptora. Que n’espera?

Espero divertir-me molt, veient-ho tot des de l’altra banda. Per a mi, quasi sempre ha estat una jornada esgotadora, és a dir que això no suposarà cap novetat. I podré estar asseguda amb un bolígraf a la mà, en lloc de dreta i aguantant una carxofa de micròfon: què més puc demanar? Des d’un punt de vista més seriós, només diria que el fet de veure com gent desconeguda s’interessa (i compra!) el meu llibre ja m’omplirà d’alegria. És un premi.

Amb la seva novel•la “La dona que es va perdre” ens mostra un món dividit i una Terra en perill de ser envaïda. Com se li va ocórrer pensar en els talps?

Va ser una evolució natural a partir de la paraula “talp” en tant que sinònim d’espia, aquell que s’introdueix en una organització per espiar-ne els continguts o, fins i tot, per dinamitar-la. Convertir-los en animalons semblava el més lògic. Ho semblava, és clar.

Si vostè pogués tenir accés a la maquina de canviar de sexe, la faria servir? Com seria el canvi?

Ha! I tant! Entenc que una de les coses que ens provoquen més curiositat és saber com viuríem la vida des de l’altre punt de vista, el que no és el nostre. Una mica, la novel•la aniria per aquí, també: atreveix-te a canviar, a variar la perspectiva des de la que veus les coses, i descobriràs aspectes de tu mateix que ni tan sols sospitaves.

Els seus personatges tenen molta profunditat i són molt atractius per als seus lectors, però, quin d’ells creu que és el personatge més agraït per a vostè?

El més agraït, per a mi, és el de l’àvia talpa, perquè està molt lliurement inspirada en una àvia que vaig tenir, que tenia una personalitat força única. El fet de convertir-la en talpa és un detall que segurament a ella li hauria fet gràcia i tot, i escriure sobre ella m’ha permès reviure-la una mica, passar-hi les estones que ja no hi puc passar.

I si ja no parlem dels personatges, sinó dels móns, en quin d’ells creu que encaixaria més la seva personalitat i perquè?

Tot i que el món dels talps pugui ser atractiu, pel que té de subterrani, de secret, i de nocturn, crec que, si hagués de triar, em quedaria al món de dalt, on les coses tenen més llum: fet i fet, val més afrontar la vida de cara.

Ja té alguna nova obra al forn?

Encara no, tot i que hi ha una idea que em ronda pel cap…

Ens podria explicar des de quan va sentir la passió per les lletres?

De molt petita ja escrivia contes i els enviava a concursos literaris, ingènua de mi! La primera vegada vaig quedar tercera i vaig guanyar mil pessetes en un concurs de Reus. Diria que tenia nou anys. A part d’això, llegia sense parar. Ho preferia a anar a jugar amb nens i nenes de dubtosa personalitat.

Quin és l’últim llibre que ha llegit per gust i no per feina?

Bona distinció! “Socotra, la isla de los genios”, de Jordi Esteva, un magnífic regal de Reis que vaig tenir. Un llibre meravellós, màgic, que compleix el tòpic que un llibre és el millor viatge. Imperdible.

Té algun autor de capçalera?

Molts! Encara que sembli obvi, la Rodoreda va en primer lloc absolut. Després ja vénen tots els altres: Calvino, Cortázar, Boris Vian. I, en els darrers anys, Bolaño com a aliment indispensable.

A part de les lletres, quines altres passions omplen la seva vida?

M’encantaria poder dir “caçar papallones, com Nabòkov”, però hauré de recórrer al tòpic del viatge un altre cop: desplaçar-me i canviar de lloc per canviar de pell i ser una altra és el que més m’omple. A banda d’això, anar al cinema i al teatre és de les coses que faig més sovint. Menjar bé n’és una altra.