Un tàndem molt jove que no han estat flor d’un sol dia. Nao Albet i Marcel Borràs treballen junts des del 2007, quan van presentar el seu primer espectacle Straigthen con Freithen al Cicle Radicals Lliure al Teatre Lliure de Barcelona. I no han parat. Es mantenen i no deixen de sorprendre la cartellera teatral catalana. Fa pocs dies han presentat el seu darrer projecte a La Seca-Espai Brossa: “La monja enterrada en vida”. Un univers molt particular s’obre darrere aquest nou espectacle, originat en la ment d’aquests dos actors, directors i dramaturgs.
Com es va originar la vostra col·laboració laboral en el món teatral?
Marcel Borràs: L’estiu del 2005, els dos vam estar vivint a Portugal, assajant un espectacle del Roger Bernat que es va estrenar allà, i després al teatre Lliure.
Nao Albet: Vam estar de bolos a Bilbao i a Nàpols, va ser un mes i mig vivint junts a Portugal, amb 15 anys, sense pares i vivint en una casa amb nois i noies de la nostre edat.
L’essència i imatge que es veu des de fora, entre vosaltres dos, és el tàndem. Us veieu fent projectes de creació pròpia per separat?
M.B: De moment no.
N.A: Tenim ja algunes idees per projectes futurs, però qui sap, no? On ens portarà la vida…
Com va sorgir la idea de portar a escena “La monja enterrada en vida”, el vostre darrer espectacle?
M.B: Arrel del “Democràcia” que vam fer al Lliure se’ns han obert moltes portes, a la gent li va molar el muntatge i això s’ha traduït en la possibilitat de seguir fent coses a teatres de Barcelona.
N.A: L’Hermann Bonnin va presentar-nos el text de Jaume Piquet “La monja enterrada en vida o secrets d’aquell convent” i ens va obrir les portes de la Seca. Li estem molt agraïts.
Què és més difícil per a vosaltres i què preferiu a l’hora d’enfrontar-vos a un text: interpretar-lo o dirigir-lo?
M.B: A mi em resulten difícils les dues coses, tot i que no ho sé, potser ara estic pensant que al dirigir, d’alguna forma, tens una perspectiva envers al que està passant que quan actues no la tens, i això fa que ara, en aquest precís instant, si hagués de decidir, diria que m’és més difícil interpretar. Però m’encanten les dues coses.
N.A: A mi m’encanta dirigir i actuar en la mateixa obra!
Quina línia seguiu quant el discurs fort envers el públic? Necessitat de certa provocació en l’audiència?
M.B: Jo crec que seguim una línia molt clàssica i teatral. Respectem la narració d’una història i d’uns conceptes centrals en cada peça. I a partir d’aquí, provem coses menys convencionals, no ho sé. Amb “la Monja enterrada en vida” per exemple, hem intentat qüestionar tota l’obra de Jaume Piquet, també les nostres decisions envers a la nostra versió, però finalment hem tornat sempre a explicar la història que se’ns va demanar que expliquéssim. En aquest cas ha estat així, si. D’alguna forma, hem estat bons alumnes, vull dir que ens hem portat bé.
N.A: Però ho intentem passar bé per sobre de tot, divertir-nos, com les lluites de kung-fu i les armes, que sempre molen.
Amb l’escena catalana repleta de dramaturgs/es i directors/es joves, què creieu que aporteu de diferent?
M.B: Res diferent suposo. Fem el que ens agrada i el que ens agradaria veure. Si a algú li mola deu ser perquè tenim uns gustos quelcom similars.
N.A: No he pogut veure prou teatre per saber-ho, però suposo que cadascú deu fer coses diferents, no?
Penseu que podríeu estendre-ho al cinema o televisió?
M.B: Ara és un moment en el que el teatre s’està impregnant de l’audiovisual, però la línia que separa una cosa i l’altre és extensa. Vull dir que no són el mateix. No crec que el cinema adopti formes teatrals, no se si és que no té sentit, o potser si que hi ha algun director/a que ho està fent.
N.A: Als dos ens molen molt les pelis i les sèries i tenim algunes idees per fer alguna cosa, ja veurem on ens porten. La veritat és que quan imaginem escenes, situacions noves, moltes vegades és visualitzant un entorn realista, cinematogràfic, inclus el que passa en aquestes escenes és més propi del cine, que del teatre. A “Democràcia”, per posar un exemple, després de que el poli em disparés hi havia el so d’una bala rodolant pel terra que anava a parar als peus del poli, aquest agafava la bala amb la que m’havia matat i se la guardava. El tiu guardava les bales de la gent que matava! La idea mola, però és un detall molt cinematogràfic, i en teatre tenim el so per explicar-ho i els actors és clar. A la vida real, o al cinema, no passaria, però al teatre féiem que tots els polis seguissin amb la mirada la trajectòria de la bala pel terra fins al peu del Juan Navarro.
Ja teniu força experiència, per tant en el vostre cas, el fet de ser tan joves en què us ajuda i en què us perjudica?
N.A: Ens ajuda en que encara tenim molt per aprendre, en que no tenim ni idea cap on anem i això és bo perquè et sents amb moltes possibilitats d’experimentar, provar, sorprendre, com el Carles Santos…
M.B: I no crec que ens perjudiqui, perquè hauria de ser una putada ser joves? Pot ser perquè ens prenguin menys seriosament? No importa.
Estèticament, “La monja enterrada en vida” és molt pròxima a una generació determinada que ha viscut molt de la televisió. Creieu que cal apropar el llenguatge televisiu i teatral perquè aquesta generació vagi més al teatre?
M.B: No és aquesta la nostra responsabilitat, fer que la gent jove s’estimi el teatre i tingui ganes veure’n. Això és responsabilitat de les escoles, els pares, el sistema educatiu… Nosaltres xupem d’aquests referents perquè ens molen, i si, segurament una persona de la nostra edat conecta més amb el nostre món que amb el d’un director de 40 anys, no ho sé. En tot cas tampoc estem veient que desperti l’interés de gent jove, tot perquè ja tenen un perjudici del que és el teatre, perquè els quatre cops que els hi ha tocat anar-hi amb l’institut han anat a veure obres avorrides i ara pensen que el teatre és una merda. I realment crec que “la monja enterrada en vida” li molaria als nois i noies de 15 anys, es un “enterteimen”, hi ha kung-fu, efectes especials, música de Bola de Drac, escenes d’amor, és com un d’aquests shows que fan de tant en tant al Palau Sant Jordi.
N.A: Jo escric les obres, i el Marcel les ven.
Envía una resposta