Nit màgica

El gran director d’orquestra britànic Howard Griffiths va dirigir a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) que va interpretar a Ravel, Mozart i al barceloní Ferran Sor. La brillant pianista Alba Ventura va enlluernar amb una apassionant interpretació d’un concert de Ravel en una nit memorable.

Escoltant la successió de brillants harmonies, de vocació gairebé mozartiana, que van sonar els primers vint-i-cinc minuts del concert, resulta difícil comprendre per què el barceloní Ferran Sor no és avui dia un autor molt més conegut i interpretat a les sales de concerts de tot el món. En el seu moment certament ho va ser; sense anar més lluny, aquesta “Ventafocs” va ser el ballet escollit per inaugurar el Teatre Bolxoi de Moscou. Per això, val la pena ressaltar el meritori treball emprès per l’editorial Tritó de reconstruir aquesta brillant composició en forma de suite que evidencia que el talent de Sor anava molt més enllà de la reduccionista etiqueta de compositor d’estil galant de música per a guitarra. L’acreditat director d’orquestra Howard Griffiths, que visitava per primera vegada l’Auditori, es va encarregar de donar llustre a la música de Sor, en una brillant versió que va esprémer al màxim l’equilibri harmònic del català, digne de Haydn o Mozart, en una successió de breus peces coloristes i evocadores.

Mentre encara guardàvem un somriure en els llavis, va sortir a l’escenari la jove i talentosa pianista Alba Ventura, per escometre un difícil repte, la interpretació d’un dels dos concerts per a piano que el francès Maurice Ravel va compondre a l’última etapa de la seva carrera, després d’una gira intensa pels Estats Units, en la qual va tenir l’oportunitat d’alternar amb artistes de cinema i músics de jazz. Sens dubte, aquestes influències van calar en una obra imaginativa, amb una brillant orquestració i atrevides alternances entre la veu “cantant” del piano i de l’orquestra, que acusava també la fèrtil influència d’Igor Stravinsky i de la atonalitat d’Arnold Schönberg. La diversitat de registres i capes sonores que exigeix l’obra són tot un repte per a l’intèrpret. Ventura va aconseguir una lectura memorable de l’obra, m’atreviria a dir que colpidora, que ens va deixar a tots enlluernats. Així ho va demostrar en el primer moviment, en el que els coquetejos amb el jazz semblaven recordar per moments a “Un americà a París”, estrenada l’any anterior a que Ravel iniciés la composició del seu concert; en el segon, un Adagi que de nou ens va fer recordar la claredat de Mozart; i, per fi, a l’arravatament sísmic del Presto final, en el qual orquestra i intèrpret es van conjugar a la perfecció, per arrencar una llarga ovació del públic.

Després del descans, Griffiths va esprémer al màxim el talent de l’OBC en una depurada versió de la seva simfonia “Linz”. En aquesta ciutat del nord-est d’Àustria és on, amb prou feines en quatre dies, l’austríac va donar sortida a tot el seu geni creant aquesta depurada peça que, amb un inici més lent de l’habitual, contenia un dels seus millors minuets, tan característics del compositor, per desembocar al final en un Presto vivaç que va arrencar l’última cataracta d’aplaudiments d’un públic lliurat a l’acaparador talent de Griffiths, Ventura i tot el cos de músics de l’OBC. Nit màgica!

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies