Ahir, el Sant Jordi Club de Barcelona era una festa! La discogràfica Cherrytree amb el seu “The Cherrytree Pop Alternative Tour” portava el so que lidera les pistes de ball d’arreu del món en un combinat explosiu. Un trifàsic de Matthew Koma, Far East Movement i els LMFAO per un concert amb totes les entrades exhaurides.

Mentre la Pantoja, mocador en mà, feia el seu espectacle al Palau Sant Jordi, un de molt diferent es preparava a pocs metres. Amb entrada i carnet a la mà, la cua per accedir al Sant Jordi Club semblava la d’entrada a la disco més de moda. Joves molt joves d’acolorides i fluorescents vestimentes estampades i ulleres de gran format. Era el dresscode oficial, aquell que representa l’esperit dels LMFAO, els nous messies del beat amants de la diversió i la gresca.

Encara no havien entrat tots quan Matthew Koma, el cantant pop que Cherrytree intenta promocionar, cantava els seus quatre temes. Una actuació telonera seguida sense gaire entusiasme, que alguns directament canviaren per una visita a la botiga de marxandatge.

Imatge del públic feta pels Far East Movement.

Tot seguit van arribar els Far East Movement i amb ells va començar la festa. El grup asiàtic-americà portava el seu Electro Hop directament dels de Los Angeles, combinació (Electro Hop i Los Angeles) que comparteix amb LMFAO, amb qui podria fàcilment intercanviar-se cançons, i que assegurava l’èxit entre el públic present. Van cantar temes del seu àlbum debut com “Girls on The Floor“, “If I Was You (OMG)” , “Go Ape“, amb el mico del videoclip com a comparsa, o “Rocketeer” amb Matthew Koma fent les funcions de Ryan Tedder. També hi va haver lloc per temes més recents com “Jello” i “Live My Life“, i també per presentar el que serà el seu proper senzill, “Dirty Bass”, que donarà nom al seu proper àlbum. Temes que van escalfar un públic a base de fer-lo saltar i enlairar les mans a ritme del beat marcat. Però el més corejat va ser sens dubte el seu major èxit “Like a G6“.

Redfoo dels LMFAO al Sant Jordi Club de Barcelona.

Però l’autentica bogeria vindria de la ma dels LMFAO, que actuava sense SkyBlue degut al seu mal d’esquena. Redfoo (el de les ulleres blanques i cabells esponjosos) li va dedicar unes sentides i breus paraules, abans de fer-nos oblidar la seva absència. Amb els LMFAO sobre l’escenari el Sant Jordi Club ho petava. Visca la festa! “Johnny, la gente está muy loca” dirien els de Sak Noel. I és que s’ha de reconèixer que el sentit de l’espectacle dels LMFAO te poc a veure amb el dels Far East Movement i a ell deuen bona part del seu èxit. Colorista, atrevida i descarada, la posada en escena dels LMFAO inclou ninots inflables, balls sexuals, confeti, alcohol, molt sentit de l’humor i molt poc del ridícul. Van cantar els seus temes “Rock The Beat II”, “Sorry for Party Rocking“, “Take It To The Hole”, “Puss that A$$ to work”, “I’m In Miami Bitch“, “I Am Not A Whore” o “Shots“, títols tots ells molt suggeridors. Els temes que més van triomfar vingueren seguits i ja cap al final. I és que es van guardar pel final els que sabien eren els temes més esperats: “Party Rock Anthem“, “Champagne Showers” i “Sexy and I Know it” amb el seu corresponent full monty igualment tan esperat.

El final de festa va incloure una bass version del “Seven Nation Army” dels The White Stripes, amb Redboo a la bateria, i una espècie de Dj Jam Session utilitzant una App dels seus I-Phones. Havien de ser així de moderns.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada