Després de ser un dels èxits del darrer Festival Grec de Barcelona, el Teatre Lliure de Gràcia ha reprès durant uns dies les funcions de “La nostra classe“. Dirigida per Carme Portaceli, l’espectacle posa damunt l’escenari la matança de 1.600 jueus, per part dels mateixos companys i veïns de les víctimes, un dels fets més vergonyosos de la història. L’odi visceral i el patiment humà traspua per cada minut de l’obra.
Hi ha fets que són del tot indiscutibles. Un d’ells és que Carme Portaceli és una grandíssima directora d’escena. També una gran directora d’actors, capaç d’extreure’n totes les emocions més viscerals per oferir el millor de si mateixos damunt de l’escenari. Es nota que Portaceli és meticulosa fins la sacietat, construeix buscant la perfecció de les escenes, amb tots els moviments estudiats i justificats segons cadascun dels personatges i situacions. Tots els seus espectacles deixen entreveure el munt d’hores i el procés creatiu que hi ha al darrere, d’estudi del text i de construcció dels personatges.
També és indiscutible que tots els actors que conformen el repartiment de “La nostra classe” són de tècnica exquisida, a nivell interpretatiu i també a nivell de cos i veu. Capaços de murmurar unes paraules aconseguint que ressonin per a tots els recons del teatre i de transmetre amb una simple mirada tot el sentiment dels seus personatges.
Ara bé, tota aquesta perfecció inqüestionable també té un risc. I en el cas concret de “La nostra classe” és el de convertir-se en un espectacle no apte per a tots els públics i en alguns moments esgotador. Portaceli exprimeix tant les vísceres dels seus personatges que cada escena genera tanta intensitat emocional que fins i tot esgota. Aquest esgotament, però, també és una virtut! Al cap i a la fi, l’art teatral consisteix en transmetre uns sentiments i unes emocions al públic, siguin quines siguin aquestes. Fins i tot el fet de generar contrarietat i rebuig no es pot considerar com a negatiu. I “La nostra classe” és un espectacle colpidor, amb una posada en escena brillant, que no deixa indiferent, però que esgota a un públic que absorbeix les vísceres de cada escena.
Copyright: Josep Aznar
Portaceli s’atreveix amb textos de dificultat extrema, com és en aquest cas el de Tadeusz Slobodzianek. El resultat revela un treball impressionant, tant de direcció com d’intèrprets, fet que s’ha de reconèixer encara que qui subscriu aquestes línies no combregui amb un tipus de teatre només apte per a certs sectors, que en determinats casos ens podria portar a confondre complexitat amb qualitat. No és el cas. En definitiva, un espectacle per a tots aquells que vulguin ser partícips de l’elit teatral del país.
Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Tadeusz Slobodzianek
Intèrprets: David Bagés, Jordi Brunet, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Isak Ferriz, Gabriela Flores, Albert Pérez, Xavier Ripoll.
Envía una resposta