La gran depresión

2012-03-18

7Valoració

Sens dubte el públic les estava esperant. I és que només trepitjar l’escenari, a Loles León i a Bibiana Fernández, els va caure un homenatge en forma d’aplaudiment. I això, tenint en compte que el públic barceloní té fama de ser molt més exigent que el de la resta de la península, és un bon començament. ¿Com encaixa una comèdia de Félix Sabroso y Dunia Ayaso, responsables d’un bon grapat de comèdies “petardes” al cinema espanyol, en la nostra cartellera teatral? Doncs còmodament i sense necessitat de calçador. Però siguem justos, no és precisament pels seus creadors, sinó per les seves protagonistes.

Després d’un frustrat intent de suïcidi, Marta (Bibiana Fernández) demana l’ajuda de la seva vella amiga Manuela (Loles León). Antagòniques a més no poder, les dues amigues es retroben després de vuit anys de silenci. Mentre Marta ha viscut una vida de glamour, luxe i amors continuats, Manuela s’ha conformat en lluitar el seu dia a dia des de la mediocritat, disfressant fins i tot alguns dels fragments de la seva vida per tal de no quedar en evidència davant de Marta. I així, entremig de retrets i posades al dia del que ha estat la seva vida durant tot aquest temps, se n’adonaran que al cap i a la fi comparteixen les mateixes pors i desitjos. La por a la soledat i el desig de trobar l’amor, responsable de tantes de les seves desil·lusions.

“La gran depresión” és un text fet a la mida de les seves protagonistes, amb uns personatges pensats especialment per a elles. Una escultural Bibiana Fernández, que llueix cames i estatura –sobretot al costat de la seva menuda partenaire– damunt de l’escenari. I per la seva banda Loles León, que exprimeix al màxim les seves habilitats còmiques amb el personatge de Manuela, ple de possibilitats –que l’actriu de la Barceloneta aprofita al 100%- per a riure’s de si mateixa. I així es nota també amb les improvisacions que es permeten el luxe d’introduir, des de la caiguda sobtada del micròfon de Bibiana que va originar un divertit gag entre les dues, fins als ànims dirigits al jugador del Barça Abidal, introduït a partir d’un moment en què es menciona a Messi.

L’espectacle es reserva fins i tot algun moment perquè les actrius llueixin les seves –limitades, tot s’ha de dir- dots com a cantants, per arribar a un fi de festa en què es convida a participar a tot el públic. Agraïdes i conscients que les rialles i aplaudiments són sinònims d’èxit, les dues actrius es regalen un bon bany de multituds per acomiadar-se del respectable.

L’obra no té res de drama, sinó que es converteix en un divertiment constant pel públic. Amb un text limitat i una posada en escena del més convencional, el resultat és un espectacle força recomanable, gràcies a dues actrius que exploten el seu vessant més almodovarià i disparatat. I és que cal tenir clar en cada moment el que estem veient… I ara mateix, simplement es tracta de passar una bona estona. De vegades, tampoc cal gaire més.