Antologia de la Zarzuela
6Valoració

Antología de la Zarzuela, un compendi de les sarsueles més reconegudes de la lírica espanyola, serveix com a homenatge a José Tamayo (Granada, 16 d’agost de 1920 — Madrid, 26 de març de 2003), considerat un dels més grans directors teatrals espanyols principalment pels seus muntatges de sarsuela, que van significar una renovació i dignificació del gènere.

Quan era petita, sense que a casa meva hi hagués cap precedent (ma mare era més de cantar copla mentre cuinava), quan a la 1 feien sarsuela, m’asseia al sofà i quedava hipnotitzada. No sabria explicar ben bé perquè: potser la música, que sempre m’ha agradat, potser els vestits, recarregats i plens de color o potser perquè em parlaven d’una Espanya que jo no coneixia i que em semblava un altre món. Qui lo sà. El cert és que no vaig seguir aquesta passió anys més endavant, per mi la sarsuela representava alguna cosa caduca, com molt del passat, per ser sincera. No en sóc cap experta, doncs.

Però quan vaig veure que estrenaven aquesta Antología, em va poder la curiositat. Volia veure si assistint a la funció revivia aquella passió de la infantesa o no. Com seria tornar a sentir La verbena de la paloma, per exemple, uns quants (bastants) anys després. I en un primer moment, ho van aconseguir. La màgia va funcionar. Una mitja hora després vaig obligar-me a canviar els ulls de nena per uns altres una mica més gastats, i jutjar amb una mica més d’imparcialitat aquestes línies que esteu llegint.

La posada en escena que Antonio Ramallo ha fet, seguint cent per cert les passes que havia traçat Tamayo (havia sigut la seva mà dreta i ha respectat des de l’escenografia fins a alguns dels cantants), és una bona feina. No és que sigui més moderna, la sarsuela és sarsuela i els temes que tracta són els que són, no han evolucionat, però està molt cuidada. Sobretot, en els temps que corren, on proliferen els musicals de micro en mà o en solapa, s’agraeix molt l’esforç de portar una orquestra en directe durant tot l’espectacle, i que els cantants tinguin prou solvència vocal, tant en les escenes corals com en els solos o duets.

Antologia Zarzuela Teatre Victoria

Molta gent retreu a la sarsuela el ser una cosa empolsegada, una mica tronada i fins i tot a vegades se li ha atribuït tenir uns valors una mica de dretes. Personalment crec que algunes d’aquestes afirmacions són certes i  per això, entre altres coses, la sarsuela mai no ha tingut ni el prestigi ni l’afició (proporcionalment) que té l’òpera, el gènere considerat la germana gran, precisament potser pel seu caràcter molt més universal en el tractament de temes i històries a explicar envers el costumisme de la sarsuela. Deixant de banda això, a la sarsuela no se li ha de treure mèrit a nivell musical i/o com a espectacle.

Antología de la Zarzuela és doncs, com el seu nom indica, una selecció de fragments musicals de sarsueles reconegudes, enllaçats un darrera l’altre. L’escenografia és sòbria, amb detalls (làmpares, garlandes) o projeccions sobre el fons que ens ajuden a identificar a quina sarsuela ens estem referint. Molt eficaç en aquest sentit, una mica austera quan es tracta de solos sobre un fons negre i un feix de llum.

El vestuari i la caracterització em van semblar magnífics. Tot el color i la llum que jo recordava (o que devia imaginar, perquè aleshores era tot blanc i negre…) es va materialitzar a l’escenari del Tívoli. Faldilles, armilles, mantilles, xals, vestits, bates de cola… una meravella.

Respecte a les interpretacions, em van agradar bastant més elles que ells, pel que fa als cantants. Als homes, en general, els mancava una mica de potència. El cos de ball em va semblar més que correcte, i els cantants corals estaven molt equilibrats. L’espectacle en general és àgil i amb ritme, i les seleccions de peces són bastant encertades (especialment al primer acte). Només algun solo en concret fa baixar una mica el ritme global.

Crec que als sarsueleros de la sala, l’espectacle no els va defraudar gens, a jutjar pels aplaudiments del final.

Ja posats, apuntar al Teatre Victòria que, en un cas com aquest on deuen haver-hi a vegades més de 30 persones en escena, que posteriorment han d’anar a canviar-se al camerino, potser caldria pensar en insonoritzar-los. Servidora estava asseguda a la porta just al costat dels camerinos de les noies, cap a la meitat de la platea, i hi podria escriure històries…


Es pot veure a: Teatre Victòria
Text: Diversos autors
Intèrprets: Carmen Aparicio, Hevila Cardeña, Aurora Frías, Luca Espinosa, Rafael Lledó, Antonio Ordóñez, Ulises Fuentes

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies