“Billy Elliot” (2000), “Las Horas” (2002), “The Reader” (2008). Només tenint en compte la filmografia del director Stephen Daldry, “Tan fuerte, tan cerca” es converteix en una proposta a tenir en compte. Tal i com va fer a “Billy Elliot”, Daldry col·loca un nen al front del timó, però aquest cop per timonejar un vaixell molt més en el que també hi viatgen Tom Hanks, Sandra Bullock i Max von Sydow.
Stephen Daldry adapta el best seller homònim de Jonathan Safran Foer comptant amb l’ajuda d’Erith Roth, guionista de Forrest Gump. Narrada des del punt de vista d’Oskar, un nen de 9 anys que es queda sense pare per culpa de l’11-S, la història ens narra una doble aventura: a) la iniciada per Oskar quan un dia, tafanejant coses del seu difunt pare, troba un sobre amb el nom de Black i una clau dins, i decideix anar amunt i avall per tot Nova York a la recerca de tots els Srs. i Sres. Black i el “tresor” al que dona accés la clau. I b) el procés d’acceptació de la mort del seu pare.
Una trama explicada a gran escala, amb grans actors, grans personatges, grans aventures i sentiments encara més grans. Una pel·lícula que pretén arribar al cor de l’espectador i es nodreix del drama per aconseguir-ho. I és que la pel·lícula gira al voltant de “el peor día”, sobrenom que Oskar dona a aquell fatídic dia de setembre. Daldry s’impregna d’aquest drama en un absorció que dona algunes de les escenes més impactants del film, amb les que no ens queda altra que reviure aquells dies negres. Però potser s’hi recolza massa, i sovint s’oblida de que abundant no és el mateix que gran.
El film s’inicia amb un ritme in-crescendo allargat hàbilment durant gairebé la primera mitja hora. Un ritme al que la banda sonora d’Alexandre Desplat hi col·labora molt, i que ens hi inicia en una aventura urbana molt interessant. Però malauradament el ritme es trenca sovint, cada vegada que es busca l’efecte drama aplicant les “males arts” d’un il·lusionista.
D’altra banda no dubto que algun dia sentirem a parlar de “el nen de Tan fuerte, tan cerca”, com en el seu dia vam parlar de “el nen d’E.T.”, “el nen de El Imperio de Sol” o “el nen de Billy Elliot”, per referir-nos a Henry Thomas, Christian Bale o Jamie Bell. I és que Thomas Horn sustenta a la perfecció un personatge concebut des de la grandesa però que, com la pel·lícula que protagonitza, es fonamenta en l’excés.
Envía una resposta