Basada en la novel·la homònima de Lionel Shriver, “Tenemos que hablar de Kevin” retrata la vida d’un noi i la seva família des de que aquest neix fins que comet un acte salvatge i imperdonable.
Un acte que no se’ns revela fins el final del film però que ben podria haver-se quedat com a incògnita. I és que la naturalesa salvatge i imperdonable del fet queda ja molt ben condensada en les seves conseqüències, però sobretot en l’estat anímic-emocional de la mare del xicot. Perquè no hi ha posició més crítica en una situació com aquesta que la de la mare. Per molt atroç que sigui el que hagi fet un fill, una mare sempre és una mare, i la naturalesa salvatge d’un fet com el que se’ns presenta sempre entrarà en conflicte amb la naturalesa, també salvatge, d’una relació tan especial com la d’una mare amb el seu fill. Una mare interpretada magníficament per Tilda Swinton. Un paper que li ha valgut sendes nominacions als Bafta i als Globus d’Or i pel que ha aconseguit el Premi de la Acadèmia del Cinema Europeu a la Millor Actriu.
Tenemos que hablar de Kevin juga amb aquest món post-detonant on Tilda Swinton s’alça com a protagonista absoluta. En un joc on les emocions són com les fitxes d’un parxís soporífer, en el que la resignació i la des-ubicació imperen en una partida que et condemna a ser menjat una i altra vegada. Tilda és l’encarregada de transmetre aquestes sensacions, una tasca àrdua que executa amb gran efectivitat però en la que no està sola. La directora escocesa Lynne Ramsay l’acompanya. Però d’ella en parlarem més endavant.
Posats a jugar, Tenemos que hablar de Kevin també juga amb el món pre-detonant, aquell que ens explica com hem arribat a tal punt d’inflexió. I per jugar-hi viatgem temporalment als seus orígens, a la concepció de Kevin, per des d’allà visionar un món pre-detonant que ens fa sentir com en una seqüela de La semilla del diablo i que inevitablement ens fa pensar en tots aquells films on tan malament ens ho han fet passar aquells nens mancats d’innocència com els protagonistes de La profecía, ¿Quien pueda matar a un niño? o El pueblo de los malditos. En aquest món pre-detonant descobrirem a Kevin i aplaudirem l’encert d’un casting que personifica els diferents rostres de Kevin amb els joves (nens) Jasper Newell, Rock Duer o Azra Miller en la seva versió adolescent. Tots tres protagonitzen algun dels moments més impactants del film en el seus corresponents duels interpretatius d’alt voltatge amb la Swinton.
Però resulta que un parxís que ben podria servir per amenitzar una tarda de diumenge, aquí és molt més. Tenemos que hablar de Kevin és més aviat un parxís convertit en joc de rol en el que Lynne Ramsay fa les funcions d’un game master. Ella és la responsable de convertir el film en una experiència sensorial. Més enllà del seu capritxós muntatge a salts, Ramsay aporta al film el seu espectacular domini de la imatge, que utilitza amb funcions que excedeixen allò explicatiu, i també del so, amb gran poder evocador, sovint un gran oblidat i aquí utilitzat de manera magistral. Un film d’intensitat multibanda que a un servidor a fascinat. Un plat fort no apte, d’altra banda, per tots els estómacs.
Envía una resposta