Zoom
4Valoració

Nit del 6 de març de 1939. La Guerra Civil s’acaba. El destructor Lepanto ha aturat els motors i ha apagat els llums a 30 milles de la costa africana. El seu comandant, el Capità de Navili, Marc Blanch, es debat en un mar de dubtes. No està d’acord amb els seus superiors, que han decidit “regalar” la flota republicana al govern colonial francès de Tunísia. Els mariners i oficials de menor graduació el pressionen, volen que deserti i fugi amb ells (I amb el vaixell) cap a Mèxic… A bord, una misteriosa passatgera l’aconsella en el sentit contrari… Què fer?

Malgrat aquest text amb que se’ns presenta la obra, Zoom no és una obra sobre la guerra Civil. Zoom és un joc. Una historia dins d’una altra història, que alhora està dins d’una altra i així fins a tres vegades. I enmig de tot, el fil conductor és una història d’amor. D’amor i de desamor. En el fons, tot plegat una excusa per parlar de la percepció, la identitat i la memòria. Un joc encabit en una gran matrioska que anirem obrint al llarg dels actes.

Amb aquesta obra Carles Batlle, el seu autor, va guanyar el 2010 el Premi 14 d’Abril de Teatre. El muntatge arriba a la Sala Beckett dirigit per Xavier Albertí i amb tres actors damunt l’escenari (Alícia González Láa, Jordi Collet i Pepo Blasco). L’obra passa en 3 actes, el primer dels quals es situa a l’any 1939, i els dos restants a l’època actual. L’escenografia dissenyada per Quim Roy ajuda d’una manera intel·ligent al desenvolupament de l’obra, primer, acostant al públic en una mena de semicercle al voltant de l’escenari, que s’ha transformat en un camarot del vaixell. A la segona part, amb un simple moviment de mobles i un canvi potent d’il·luminació, ens transporten a una altra època i ambient.

Durant el primer acte, coneixem la història d’amor que va tenir lloc entre el capità i la dona, actualment esposa de l’ambaixador francès, però antiga amant del capità. Sembla que la història està centrada en la guerra i el destí final del vaixell, però aviat descobrim que això no és del tot important, que el que li interessa destacar a l’autor és la història d’amor, ara esdevinguda triangle, i, sobretot, com ha sobreviscut al pas del temps el record d’aquella història. Com la memòria i el dolor poden deformar els fets viscuts, com cadascú (la individualitat) pot recordar o fins i tot tenir la impressió d’haver viscut una història diferent del company de vivència.

Zoom Sala Beckett

Copyright: David Ruano

Per focalitzar aquest interès en parlar de la memòria (aquest zoom sobre els records) autor i director es basen principalment en text i actors. Capità i dona (Collet i González) mantenen una llarga, claustrofòbica (i a vegades força redundant) conversa, barrejant records i sentiments, mentre un tercer personatge, un mariner, els escolta amagat dins d’un bagul a l’habitació. Una veu en off ens acompanya durant tota l’obra, funcionant com a narrador extern a la història, desenfocant ara del que se’ns explica a escena per comentar, interrogar-se i opinar del que succeeix entre els personatges. Aquesta veu que en principi podia semblar un recurs interessant i divertit, a vegades acaba allunyant-te del text i fa que els personatges perdin coherència i credibilitat, afeblint una mica l’actuació dels actors per abús de l’esmentada veu en off. El resultat és que aquesta primera part es fa llarga i té manca de ritme.

La segona part, centrada en l’època actual, recupera de sobte el ritme i comença a introduir el joc de nines russes de manera magistral, jugant a més a introduir també el procés de creació d’un text. Les múltiples versions d’una mateixa història. Un veritable repte pels actors, amb un text llarg i amb freqüents repeticions. Els actors estan correctes, però jo em trobo el problema de que les repeticions de situacions i històries em desvinculen del text, emocionalment no hi he connectat totalment, sí potser a estones, però no globalment.

En definitiva Zoom m’ha semblant una proposta interessant, atrevida i diferent però marcada de ritme a l’hora de la posada en escena, potser per la redundància i la insistència en remarcar conceptes que potser a la primera vegada ja havien quedat clars.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Carles Batlle
Intèrprets: Alícia González Laá, Jordi Collet i Pepo Blasco.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies