S’ha acabat la temporada de premis. Han estat tres mesos de Oscars, Goyas, Globus d’Or, Césars, BAFTAs, premis de l’Acadèmia Europea de Cine, de la crítica, dels sindicats, d’agrupacions professionals, del cinema independent, del d’animació,… Amb els Oscars que es van entregar la matinada del 26 al 27 de Febrer, podem donar per tancat el periode de premis per reconèixer les millors produccions cinematogràfiques de 2011.

Però en aquest article no pretenc explicar perquè em sembla que ‘The Artist’ no és la millor pel.lícula de l’any, ni polemitzar sobre si era ‘Pa Negre’ o ‘La piel que habito’ la millor representant posible del cinema espanyol a la categoría de millor pel.lícula de parla no anglesa als Oscar, ni elucubrar sobre les raons per les quals els membres de l’Acadèmia de Hollywood van decidir que no eren destacables les interpretacions de Michael Fassbender a ‘Shame’, la de Tilda Swinton a ‘Tenemos que hablar de Kevin’ o la de Charlize Theron a ‘Young Adult’.

De pel.lícules i premis

El que sempre m’ha cridat l’atenció es per què ens interessen tant aquests premis. Almenys a les persones que seguim l’actualitat cinematográfica i som habituals de les sales d’estrena. A mi el primer. Perquè tots aquests premis, a diferencia dels dels festivals, no presenten res de nou, no ofereixen pel.lícules inèdites, només posen el seu segell de qualitat (o el que sigui) a films ja (re)coneguts. Un entén que els no molt aficionats al cinema estiguin atents al que es premia i es deixin endur pels guardons a l’hora d’escollir quina pel.lícula anar a veure. Però els cinèfils més atents i interessats ja hem vist gran part de les pel.lícules quan aquestes reben premis. La nostra agenda la determina més el calendari d’estrenes (per qualsevol dels mitjans als que accedim a les pel.lícules), que no pas les gales de premis.

I quan ‘The Artist’ triomfa als Oscar, als BAFTA o als Globus d¡Or, ja l’hem gaudit, odiat o admirat, segons el cas, als cinemes. I que guanyi 5 Oscars, 7 BAFTAs o 3 Globus d’Or, poc afegeix al que vam sentir en veure-la. O perque si ‘El árbol de la vida’ se’n va amb les mans buides, no cambiarà la nostra percepció del film respecte a la que vam tenir quan la vam veure ja fa mesos.

The Artist, Oscars 2012

Una pel.lícula és el que és per sí mateixa, independentment dels premis que decideixin donar-li. I si m’agrada o l’odio és quelcom personal. Poc podrá fer l’opinió d’altres o una pila de premis per canviar la meva impressió sobre la mateixa. Perquè quan vaig a veure una pel.lícula, el que espero és emocionar-me, riure, plorar, entretenir-me, divertir-me, que em faci pensar, que m’ajudi a evadir-me de la rutina o el que sigui en funció de les circumstancies, però no veure 5 Oscars o 6 Goyas. I poc importen els premis al recordar l’emoció sincera de l’homenatge d’un novayorkès a un pioner frnacès del cinema fantàstic de ‘La invención de Hugo’ o l’hàbil prestec d’estils, tons i trucs del cinema clàssic ‘made in Hollywood’ que fa un grup de francesos a ‘The Artist’.

Perquè els premis cinematogràfics es van crear com una forma de vendre pel.lícules, com a mecanismo de marketing, amb molt poc a veure amb el fet cultural propiament dit. I encara a dia d’avui, una entrega de premis con els Oscar o els Goya, aconsegueix ser portada de diaris i revistes no especialitzades o obrir informatius de radio i televisió i portar a alguns no tan aficionats al cinema. I al cap i a la fi, aquest és el seu principal objectiu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies