Segon round

Teníem ganes de retrobar-nos amb Pablo González, director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a l’Auditori. I també amb Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms, dels quals ens va oferir les seves segones simfonies en un concert que cal qualificar senzillament de memorable.

Fa un mes aproximadament, Pablo González i l’orquestra de l’OBC ens van proposar un interessant joc de comparacions, un duel espectacular entre dos grans compositors, responsables de la transició de la simfonia clàssica a la romàntica. Superat el primer round va arribar aquest cap de setmana el segon, dedicat a escoltar les seves següents simfonies. Escoltant ambdues obres en continuïtat, vam poder comprovar quanta raó tenia Hans von Bülow, director de l’orquestra de la cort del duc de Sajonia-Meiningen i coetani de Brahms, en considerar a aquest el veritable guardià de la tradició beethoviana.

L’OBC va obrir foc amb una obra de Beethoven que suposa l’inici del seu període “heroic”, una etapa marcada per forts contrastos, entre l’esclat d’energia i talent de la seva música i la forta depressió per la qual va passar el compositor, producte de la constatació del caràcter irreversible de la seva sordesa. Pel que sembla, aquesta obra va ser escrita amb l’ànim decaigut -a prop del tret, com diria Stendhal-, però la veritat és que ningú ho diria escoltant el magnètic allegro molto amb el qual l’OBC va coronar triomfalment la primera part del concert. A les mans de González, Beethoven va sonar exultant com en les grans ocasions, disposat a espantar a la fatalitat a cop de geni. Amb aquesta obra, el compositor alemany es distanciava de la seva etapa “absoluta” per iniciar-se en la creació d’una música més arriscada e intimista, sense por a mostrar els seus sentiments i la seva implicació en l’existència.

Beethoven versus Brahms Auditori OBC

No ha de sorprendre’ns en canvi que Brahms es mostrés poc inclinat a qualsevol exposició sentimental, en favor d’una música pura, i que alhora considerés a Beethoven com el seu autèntic mestre. Així ho va fer saber als seus coetanis, reaccionant contra el que li semblaven excessos extra-musicals en les obres de Listz, Berlioz i Wagner. No obstant això, en ocasions la seva música és també particularment evocadora. És el cas d’aquesta segona simfonia, que segons sembla va compondre amb rapidesa després dels eterns titubejos de la primera, i en la qual es va permetre mostrar-se més innocent, menys greu, fins i tot particularment desenfadat com succeeix en el tercer moviment, un prodigi gairebé humorístic. Com era habitual en ell, el ventall de sentiments ens porta de la vitalitat a la malenconia, de la lleugeresa a la solemnitat del seu rotund final. És per això que la seva música és tot un repte encara per els millors directors. González en va sortir més que airós, aconseguint una interpretació supèrbia d’una OBC que ja fa temps que està tocada pels déus. Qui va dir que les segones parts no podien ser tan bones com les primeres?

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada