Els dolents
8Valoració

Allò malvat ens atrau. Sentim repugnància cap a aquesta violència, tot i que no treu que, sigui pel que sigui, se’ns provoqui a l’interior una excitació de curiositat que fa que ens atrevim a fer ús d’ironies (considerant una certa distància) i que en el fons, es resumeix tot amb por (a mesura que es fa més proper). Aquesta dualitat es juga sobre l’escenari de manera magistral en boca d’un esplèndid captivador Manel Barceló.

Aquest mes, la Sala Muntaner, ens obre les portes per brindar-nos la oportunitat de riure amb els dolents de Shakespeare (Shakespeare’s Villains). Doncs sí, es riu, i amb sinceritat. En la petita sala, el públic semblava xuclat per les explicacions de Barceló. Són punts de vista agrupats en un monòleg de Steven Berkoff. Molt ben descoberts i fortament lligats entre sí, tot i haver patit una difícil desconstrucció. I és que qui, en el món d’aquest art, ha creat tants personatges d’aquest calibre i alhora tant malvats; és a dir, tants villains? El Déu Shakespeare.

Al protagonista no li fa falta una gran escenografia, més que dos plans negres com cortines als extrems del pla background escènic que usa per renéixer els diferents personatges pels que navega. La il·luminació, en general, podria haver estat potser més intensa en intenció, tot i així, en moments de focus entre escenes de dos personatges han ajudat a la seva clara distinció.

Segons l’autor Steven Berkoff “un actor alimentat per les obres de Shakespeare és un animal de teatre diferent”. Dins la caixa escènica de la Muntaner hi ha un d’aquests distingits animals. Actor del Nacional (TNC); intèrpret de nombroses obres del dramaturg W. Shakespeare; autor, guionista, professional premiat i fins i tot professor. De l’escena a la pantalla i viceversa. Ho ha trepitjat tot i ho continua fent amb força.

Els dolents Sala Muntaner

Es transforma de parlador inicial cap a personalitats complexes dels “mentalment pertorbats”. Tracta de mediocres al públic, tal i com ho és Iago; parla de Richard III com el dolent més genial; Hamlet intel·lectual, que amb poc temps elimina a un nombrós grup de personatges, tot i ser ros i d’ulls clars, etc. I així continua amb Shylock (l’amor venecià demacrat), Macbeth (l’intent de dolent), Coriolà (que compara amb B. Clinton) i finalment Somnis d’una Nit d’Estiu, classificat com a “el narco”. També inclou al periodista crític d’escena, com a un malvat més dins la societat envoltant. Va amb ells i contra ells, tot el conjunt una contradicció, com la mateixa vida, no?

La feina ben feta de tot l’equip i especialment la d’en Ramón Simó recau directament en el que dóna Barceló. Una adaptació més que correcte, que alhora juga amb molta gràcia entre el ser anglès i catalanoparlant. L’actor omple d’humor la forma de ser dolent de cada personalitat, la qual llavors interpreta increïblement. També són motius de burla la figura d’actor anglès britànic, i en sentit més pedagògic, en moments tant brillants com la mirada “quàdruple” o els diferents accents anglesos que mostra. Té un savoir faire espatarrant a l’hora d’endinsar-se i sortir de cada gest del miler de “formes-de-ser” per les que viatja, tot carregant-se el dipòsit amb incomptables emocions de les que els oients no poden desconnectar. És simplement MANEL BARCELÓ, sí, amb majúscules.

És humor intel·ligent. També anglès. Explicat per un camaleó shakespearià i català. És una hora i trenta minuts d’espectacle que ningú s’hauria de perdre.


Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Steven Berfoff
Intèrprets: Manel Barceló

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies