Antonio Chavarrias ens porta amb “Dictado” un conte fosc que arrenca amb una nena perduda i que ens recorda que el mal pot sorgir de la innocència. En alguns moments incomoda, els engranatges de “Dictado” com a thriller psicològic no acaben de funcionar com caldrien malgrat comptar amb la sempre angoixant figura d’una innocent criatura que potser no ho és tant.
Daniel (Juan Diego Botto) i Laura (Bàrbara Lennie) són mestres d’escola. Volen tenir un fill, però no tenen sort en l’intent. Casualment, arribada del passat de Daniel, arriba Julia (Mágica Pérez) a les seves vides, una nena desconcertant i que sembla saber alguna cosa que inquieta a Daniel.
Sis anys després de “Las vidas de Celia”, Antonio Chavarrías torna a la direcció amb “Dictado”, un thriller psicològic que el mateix director defineix com “un conte fosc, d’estructura clàssica, que arrenca amb una nena perduda i ens submergeix en la idea que el mal pot néixer de la innocència.”
Aquest conte fosc, com el descriu Chavarrías, neix d’una història original de Sergi Belbel, convertida en guió pel propi director. El film, que va ser l’únic representant espanyol en la passada Berlinale i que va passar sense pena ni glòria, té un plantejament interessant però el pas a la gran pantalla no els ha sortit del tot rodó, lamentablement. El film té alguns punts a favor. Primer un punt de partida impactant i, fins i tot, angoixant -l’escena de la banyera fa glaçar la sang-. El segon és que compta amb una protagonista infantil inquietant i Mágica Pérez, aconsegueix construirprou bé aquesta criatura incomoda que amaga alguna cosa i que fa dubtar de la seva innocència. Per últim el director no tortura a l’espectador amb els típics ensurts provocats per efectes de so sobtats i que fan saltar del seient per nassos.
Lamentablement el film, de mica en mica, va perdent força. El nus narratiu s’allargassa massa, redunda sobre certs temes, els actors adults no acaben d’estar del tot creïbles, els diàlegs tampoc i la pel·lícula perd força i aquesta atmosfera angoixant en una trama a la que no li funcionen els engranatges de manera prou fluïda. Amb el desenllaç passa una mica el mateix, costa que arribi, es triga en trobar el clímax massa preocupats per donar raons lògiques i explicar-les fil per randa -ai, certs maquillatges per envellir actors. Ai, que acaben fent riure- i dóna temps a preveure el que acaba passant finalment.
“Dictado” no és el thiller psicològic que ens havien promès ni un conté prou fosc per inquietar com un vol quan va a veure aquesta mena de pel·lícules. Una pena perquè el punt de partida era atractiu.
Envía una resposta