“El Camino” de The Black Keys
8Valoració

El setè disc d’estudi de The Black Keys ens confirma una cosa que ja sabíem. Els Black Keys són Rock amb majúscules. I Blues. Rock & Blues. Ni més ni menys. No enganyen ni innoven. Però tampoc deceben. Fan el que saben fer i ho fan molt bé. I aquesta vegada, en una orgia de 38 minuts.

Sembla mentida que aquesta parella de nois d’Ohio hagi estat capaç de treure en poc més de deu anys set discos al mercat. I sembla mentida, sobretot, que hagin mantingut la qualitat també en aquest setè. És cert que no ens ofereixen sorpreses ni canvis radicals en cap dels seus discos, però han estat capaços de mantenir interès, qualitat i savoir faire a tots ells, fet que els ha convertit en referent en el món del rock & blues.

The Black Keys (o Dan Auerbach i Patrick Carney) han volgut aquest setè àlbum una mica més contingut que l’anterior, que va tenir una fama destacada fins i tot fora del circuit habitual de seguidors del grup. És més contingut i també, pel meu gust, una mica més fresc.

Des de a primera cançó, “Lonely Boy“, sabem que ens trobarem a la resta del disc. Rock contundent, barrejat amb blues, però alhora amb un toc especial que fa que molts dels seus temes siguin totalment ballables en qualsevol festa que mereixi aquest nom.

Lonely Boy” enganxa des del primer acord, amb la mateixa sencillesa i contundència que caracteritza a The Black Keys. És d’aquestes cançons que tenen aquell “quelcom” que fa que no te les puguis treure del cap en una bona estona (“oh oh oh oh, I got a love that keeps me waiting, I’m a lonely boy, I’m a lonely boy”).

Tant a “Dead and Gone” com a “Gold On The Ceiling” les guitarres tonen a tenir el protagonisme, però aquesta vegada s’acompanyen de cors femenins i molt funkies per acompanyar les melodies, inclús en la primera, amb una lletra molt més fosca.

Little Black Submarines” sona a Led Zeppelin. Totalment. No sé si voluntariament o no, però jo m’ho imagino com una mena d’homenatge a Robert Plant i companyia. Amb una entrada suau, com la veu de Robert Plant al començament de “Starway to Heaven” (aquí he d’afegir el manit “salvant totes les distàncies” per a que no m’acusin d’heretgia, però crec que la comparació no és tan allunyada) que s’allarga dos minuts i que puja tot d’una de to, força i intenció fins a acabar en una lamentació guitarrera molt més intensa (“But everybody knows, that a broken heart is blind”).

The Black Keys

Money Maker“, amb un ritme molt més garatger, té un punt més joganer i sexy (“hey my my she’s gonna take ya”) mentre que “Run Right Back” reforça la bateria i la guitarra recorda a les distorsions de ZZ Top, per exemple.

Sister” és una de les meves preferides (“Sister, sister what did they do to you”) amb un top més pop, més vuintantes que la resta, amb unes grans guitarres i (perdoneu de nou l’heretgia si un cas) on els jocs de veu d’Auerbach a vegades em recordaven a uns The Cult en un dia tranquil.

A “Hell of A Season” mana la bateria i “Stop Stop” té un ritme i uns falsets que s’encomanen totalment. “Nova Baby” ens acosta de nou una miqueta més al pop (sempre sense deixar les guitarras de banda) i tanca el disc “Mind Eraser” on Auerbach desenvolupa el cantó més sensual de la seu veu per dir-nos (sempre momentàniament) adéu.

En definitiva, un autèntic gust de disc. Repetim que no sorprenen, però no traeixen ni deceben, i a més, i això com no, també és totalment subjectiu, donen bon rotllo.


Llistat de cançons
1. Lonely Boy
2. Dead And Gone
3. Gold On The Ceiling
4. Little Black Submarines
5. Money Maker
6. Run Right Back
7. Sister
8. Hell of A Season
9. Stop Stop
10. Nova Baby
11. Mind Eraser

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada