Ironia i rauxa
Tal i com ja va passar en el concert de la setmana anterior, l’OBC continua combinant a la seva programació la més estimulant música contemporània amb la revisió de l’obra dels grans mestres, en aquest cas de Xostakóvitx, segurament el gran geni de la simfonia que va venir després de Mahler. A més, el concert d’aquest cap de setmana va estar dedicat al recentment desaparegut trompetista de l’orquestra Francesc Morales, al que es va retre un emotiu homenatge.
Dos noms units al gran Teatre del Liceu van ser els grans protagonistes de la nit: d’una banda, el flamant director musical Josep Pons, que prendrà possessió del càrrec en la propera temporada després d’una espectacular etapa al capdavant de l’Orquesta y Coro Nacionales de España; per l’altre, un compositor brillant i reconegut, musicòleg fecund i director acadèmic del Conservatori Superior de Música del Liceu, Benet Casablancas, creador d’“Alter Klang” –una peça dedicada precisament a Pons que va sonar en la primera part–. L’obra, escrita per a gran orquestra a partir de la pintura homònima de Paul Klee, ens va permetre evocar mitjançant un reguitzell de fascinants sons tota la vibrant gama de colors de la pintura del pintor suís-alemany. Com el propi Casablancas s’encarrega d’aclarir en la interessant entrevista que acompanya el programa, no es tracta aquí de traduir la pintura en sons, “sinó d’expressar musicalment allò que suggereix la pintura”. Així, les variacions cromàtiques de Klee van ser evocades mitjançant una àmplia orquestració, que combinava els moments densos amb d’altres més climàtics i hipnòtics, en una partitura rica en idees i variacions, saborosament difícil i alhora fascinant. No és d’estranyar que el públic aplaudís amb passió, mentre tots dos mestres –Casablancas i Pons– es fonien en una entranyable abraçada.
Després del descans, Pons, al capdavant d’una OBC a ple rendiment, va escometre amb energia inusitada la direcció de la Vuitena Simfonia de Xostakóvitx, mostra del talent colossal del compositor rus que ni tan sols la maquinària estalinista va poder arribar a reprimir. Una obra extensa i plena d’idees, que va permetre el lluïment de l’orquestra en les seves contrastades combinacions d’exuberància sonora (sobretot en l’irònic artifici de l’allegro non troppo) i gravetat sostinguda (especialment en l’intens quart moviment). L’Octava reprenia el tema de la guerra davant de les tropes de Hitler, que el propi Xostakóvitx havia viscut com a voluntari en el front (un tema ja abordat en la Setena, molt més d’acord amb els gustos estalinistes). En aquesta ocasió, Xostakóvitx deixava de banda qualsevol temptació de complaença davant la victòria, per lliurar-nos una obra ombrívola i angoixant, tràgica i desmesurada –gairebé una “anti-novena” de Beethoven, com assenyala encertadament Alex Ross en “El ruido eterno”–, dotada d’una ironia sagnant capaç de desactivar qualsevol triomfalisme, al mateix temps que expressava amb rotunditat els horrors de la guerra. Una autèntica obra mestra, de la qual Pons i l’OBC ens van oferir una visió intensa i arrauxada, amb parades brillants que van permetre el lluïment d’instrumentistes de talent, com ara Molly Judson al corn anglès o Quiao Zhang al flautí. Al final, el públic, dempeus, va saber agrair-ho com cal amb una forta ovació.
Si després de llegir tot això s’han quedat amb ganes de més, no oblidin que ben aviat tindrem una altra cita amb Josep Pons a l’Auditori: el director tornarà a les acaballes d’abril, amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, per interpretar fragments simfònics del “Parsifal” de Wagner. Jo de vostès no m’ho perdria.
Envía una resposta