Any de Gràcia
5Valoració

Ventura Pons torna al terreny de la comèdia amb “Any de Gràcia”, i ho fa repentint amb Rosa Mª Sardà (“Anita no perd el tren”), Santi Millán (“Amor idiota”) i Amparo Moreno (“Rosita, Please!”). En el paper principal el jove Oriol Pla, que interpreta a un noi de La Garriga que arriba a Barcelona buscant una oportunitat. Allà coneixerà la Gràcia, una dona de seixanta-i-uns-quants que l’ofereix una habitació a canvi de companyia i atenció.

Més de vint films a les seves espatlles avalen la carrera de Ventura Pons, tot un referent del cinema català, que no llença la tovallola i desprès de no tenir gaire sort amb els darrers drames Mil Cretins o A la deriva, decideix que ha arribat el moment de tornar a la comèdia, el gènere amb el que ha obtingut més èxits. Què t’hi jugues, Mari Pili?, El perquè de tot plegat, Rosita, please! o Actrius són alguns exemples.

Barcelona torna a ser l’escenari escollit, gairebé un personatge més, per situar l’acció. En concret el barri de Gràcia, que serveix a Ventura Pons per fer un fàcil joc de paraules amb el títol i també amb el personatge de Rosa Mª Sardà, la Gràcia. “Quina gràcia viure a Gràcia i dir-se gràcia!”, comenta un dels personatges. Més enllà del joc de paraules, la localització resulta tot un encert, fins i tot un dels principals atractius del film.

Santi Millán, Rosa Mª Sardà i Ricard Farré a "Any de Gràcia", de Ventura Pons.

Però de fet la història que ens explica Any de Gràcia ben podria situar-se en qualsevol altre lloc. Una història senzilla basada en un conflicte generacional d’allò més trillat i un guió sense gaires sorpreses, ni gran girs emocionals emocionants, que deixa tota la càrrega en la construcció dels personatges. És aquí on la Rosa Mª Sardà aporta la solidesa necessària per fer que el film s’aguanti dret, amb un personatge que li escau molt bé i que ella defensa de forma notable.

Sembla que l’esperit i saber fer de la Rosa Mª Sardà s’encomana, amb resultats desiguals, a la resta del repartiment: un Oriol Pla un pèl sobre-actuat, un Santi Millán un pèl desganat, una Amparo Moreno un pèl estereotipada i una Diana Gómez un pèl distant. Petits pèls que no impedeixen que les seves interpretacions generin empatia cap als seus personatges, fent d’Any de Gràcia una comèdia agradable, gairebé simpàtica.

Oriol Pla i Santi Millán a "Any de Gràcia" de Ventura Pons.

Al barri de Gràcia i a la Rosa Mª Sardà, com a principals atractius del film, cal afegir la seva banda sonora. Ventura Pons s’apropa al pop català més actual i impregna Gràcia de temes de Sanjosex, Mazoni o El Petit de Cal Eril. Aixó sí, sempre hi ha un racó (sobretot a Gràcia) per la rumba d’en Gato Pérez.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies