Rodrigo Cortés canvia el minimalisme de “Buried” per una història més gran, amb més actors, amb més girs i sorpreses. Un thriller sobrenatural on posa en dubte pràcticament tot, el creure i el no fer-ho. A “Luces rojas” Cortés actua com un malabarista en aquesta història on condueix a l’espectador per on ell vol.
La doctora Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i el seu jove ajudant Tom Buckley (Cillian Murphy) són dos investigadors de fenòmens sobrenaturals. Tots dos aporten una mirada escèptica als fenòmens metapsíquics que els arriben a les mans i miren de demostrar el seu origen fraudulent. Simon Silver (Robert de Niro), és un llegendari psíquic, el més cèlebre de tots els temps, que reapareix després de trenta anys d’enigmàtica absència per a convertir-se en el major desafiament per a la ciència ortodoxa i els escèptics professionals. Tom comença a desenvolupar una intensa obsessió per Silver, un magnetisme que es transforma de forma perillosa amb una sèrie de foscos fets inexplicables que pertorben cada cop més l’objectivitat de Tom sobre el que és real i el que no.
Rodrigo Cortés canvia el minimalisme d’un únic actor en un únic espai per una pel·lícula amb 10 vegades el pressupost de “Buried” i un elenc coral d’actors i actrius amb noms i cognoms de tots coneguts com Robert De Niro, Sigourney Weaver o Cillian Murphy.
Rodrigo Cortés es posa ambiciós quan porta a la pantalla una idea que és prèvia a “Buried”. Ell dirigeix, escriu i edita un thriller sobrenatural on posa en dubte pràcticament tot, el creure i el no fer-ho. Cortés actua com un malabarista en aquesta història on condueix a l’espectador per on ell vol. Primer l’endinsa en el que podria ser un film d’ensurts per canviar de sobte i fer-lo capficar de ple en un film on el motor és el suspens psicològic. Fer malabarismes però no és fàcil. Té el seu risc. I en aquest sentit Cortés amb els seus girs i regirs de guió acaba deixant a l’espectador una mica massa a distància del que passa a la pantalla, sempre dos passos enrere del proper canvi de sentit del director.
Amb unes interpretacions sòlides, Cortés sap mantenir la tensió durant gran part de la projecció. Es nota, en aquest aspecte, la seva debilitat per Hitchcock en l’art de despertar sospites a tort i dret i despistar al més expert investigador fílmic. Però en el desenllaç Cortés no sembla Hitchcock, s’apropa més a Shyamalan amb el seu habitual gir final, recopilatori, i la majoria de vegades, sorpresa desconcertant. Sabeu també que a Shyamalan no sempre li surt bé i que ha fet enfadar a més d’un i de dos dels espectadors de les seves pel·lícules. El de Cortés tampoc no és rodó, li falta cor, o ànima com m’ha dit un company de la revista, el que provoca un gran desconcert final, i que s’instal·li a la teva ment un: “i ara què?”.
En resum, “Luces rojas” és un film ambiciós, hàbil, en part efectiu però també un pèl trampós i que genera un excés de desconcert -buscat, però excessiu- que no acaba de deixar-te satisfet tot el que voldries.
Envía una resposta