Exposar la pròpia vida a un examen detallat no és un exercici fàcil. Molt poques vides contenen esdeveniments que a més de ser rellevants pel propi interessat ho siguin per les persones que s’apropen a aquella existència. Paul Auster ha volgut fer un retrat del seu recorregut per aquest món i ens ha deixat una reflexió intimista que funciona de manera desigual.
Com cada principi d’any Auster es disposa a començar un nou llibre i en aquesta ocasió es tracta d’una obra ben especial. L’autor és conscient de que ja no és jove, que s’apropa a l’hivern de la seva vida (com ell mateix l’anomena) i decideix posar per escrit el que han estat aquells seixanta-quatre anys. I ho fa de manera particular, recordant moments però sobretot basant-se en sensacions, fent un inventari de tot allò que li ve al cap i que té un significat per a ell en aquest moment.
El llibre de Paul Auster de cada any és, en aquesta ocasió, diferent. L’autor es despulla completament, cos i ànima, per deixar-nos connectar amb el seu jo més íntim, el que podem entreveure en les seves obres de ficció (i altres relats) però que aquí es mostra sense embuts. El llibre és un recull desordenat de les seves històries, mesclant esdeveniments de quan era un infant amb narracions de la vida més adulta, pensaments que va lligant de manera pretesament aleatòria.
No es tracta d’un llibre fàcil ni és una obra que interessi de principi a fi. Com deia abans, molt poques vides són un catàleg de moments que criden l’atenció de qui s’apropa a elles i molt pocs són els itineraris personals que resulten veritablement atractius. L’obra uneix moments colpidors i d’una gran intensitat emocional, com un accident de cotxe, la relació amb la seva actual dona, l’escriptora Siri Hustvedt, o el record dels aliments que menjava quan era petit, amb altres anodins i que resulten avorrits, com el catàleg de les cases i ciutats a on ha viscut. No tot té el mateix interès i això acaba afectant a la qualitat del conjunt.
El que també afecta és l’elecció estilística que fa Auster. Tots sabem que la prosa de l’autor és excel·lent, precisa i lleugera, que et porta per l’obra i a estones t’acarona per després colpejar-te. Això és manté en aquest Diari d’hivern, ja que Auster rememora records amb el mateix encert, fent fàcil la visualització del moment i fent properes les sensacions que cada situació propiciava. I quin és el problema, llavors? Doncs que tota l’obra està narrada en segona persona, un narrador que es dirigeix contínuament al propi Auster, que estableix amb ell una relació de complicitat i de coneixement omniscient de la seva vida però que inevitablement a estones deixa fora al lector. Aquest joc, clar i premeditat per part de l’autor, és admirable per la complexitat que té construir un narrador en segona persona però també genera frustració perquè dificulta disfrutar d’alguns episodis.
Diari d’hivern és un llibre per seguidors d’Auster que vulguin apropar-se a detalls de la seva vida, que vulguin ser testimonis de com l’autor construeix la relació literària amb ell mateix i que estiguin disposats a aguantar alguns moments més tediosos per gaudir (i molt) amb altres que justifiquen l’existència d’aquest llibre.
Editorial: Edicions 62
ISBN: 9788429769128
Pàgines: 192 pàgines
Preu: 18,90 € / 14,99 € (e-book)
Paul Auster va néixer a Newark, New Jersey, el 1947. És un prolífic novel·lista, poeta, guionista i director de cinema. Va estudiar a la Universitat de Columbia a Nova York i després es va traslladar a París on va fer traduccions, ressenyes i diverses feines mentre escrivia. Entre les seves novel·les cal destacar Trilogia de Nova York, La música de l’atzar, Viure al dia, Tumbuktú, La invenció de la solitud, Mr. Vertigo, Leviatan o El palau de la lluna, El llibre de les il·lusions i encara d’altres. També és l’autor dels guions de les pel·lícules Lulu on the Bridge i La vida interior d'en Martin Frost, dirigides per ell mateix. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta idiomes. Paul Auster viu actualment a Brooklyn.
A mi el llibre no m’ha semblat desigual. Precisament la seva “arquitectura” consisteix en evocar sensacions i moments de forma aparentment desordenada, una manera diferent d’organitzar els materials biogràfics.
Quant al narrador en segona persona, em sembla un gran encert. No estic gens d’acord que generi frustració en el lector. Com a lectora he participat vivament d’aquesta mena de conversa amb si mateix, un discurs que fem tots alguna vegada per enfocar des de fora la nostra subjectivitat.
Jo parlaria en conjunt d’una evocació madura i serena de la pròpia vida que ens permet gaudir de la complexitat d’un ésser humà.